#NovaLleida

La independência comença als municipis

dilluns, 18 de desembre de 2017

La lliçó de l'art sacre



Tot Lleida té interioritzat que l’espoli de les obres d’art del Museu de Lleida va ser gràcies a l’aplicació abusiva que van pactar PSC-PSOE, PP i C’s de l’article 155 de la Constitució Espanyola. Només un fanàtic negarà que Àngel Ros té una responsabilitat directa en el decomís de les 44 peces d’art sacre. Responsabilitat com a president del PSC-PSOE, obrint la veda a desmantellar les institucions d’autogovern català i a deixar –com s’ha vist– indefens el país davant els ànims de revenja del govern espanyol i els partits que hi donen suport (“Pedro, por dios”) i davant la catalanofòbia desfermada aquests dies, el PSOE aragonès inclòs. I responsabilitat com a alcalde i alhora membre del consorci del Museu, ja que, amb la seua gairebé genètica mania quedar bé amb tothom que mana, no ha sabut defensar la unitat del fons del museu.
La confiscació de les obres provinents del monestir de Sixena no és una només qüestió de justícia i de legitimitat. És una qüestió de dignitat. I no sols per a Lleida: per a Catalunya. L’espectacular desplegament de mitjans, a part de resultar immoralment car (amb més de 30 vehicles policials i gairebé 200 agents de la Urbana, Mossos i Guàrdia Civil), va significar un enorme dit a la nafra provocada per l’actuació del govern de l’Estat amb el suport de PSC-PSOE i C’s. El bloc del 155.
Això ens ha de servir de lliçó. Com ens ha de servir de lliçó la contínua obstrucció, per part dels governs l’Estat, de les polítiques desenvolupades des del govern català. Com ho demostra la suspensió de 46 lleis per part del TC, a instàncies del govern de torn, la gran majoria de les quals no tenen res a veure amb el procés i l’autodeterminació, però sí amb el progrés i la modernització. Amb polítiques socials i l’estat del benestar. Com ho demostra el desmantellament total o parcial d’organismes que, més enllà de ser o no estructura d’estat, donen viabilitat al país: les delegacions a l’exterior fan per a Catalunya allò que no fan les ambaixades d’Espanya per la internalització de l’economia catalana, tan necessària per a la nostra economia; l’Agència Tributària de Catalunya ha fet aflorar en el darrer any 400 milions € en frau; la Generalitat ha disminuït en el darrer exercici un 15% el seu deute, i paga proveïdors a 35 dies; els mossos d’esquadra van resoldre impecablement el sagnat atac terrorista de l’agost perpetrat per un jihadista confident dels serveis d’intel·ligència espanyols.... Etcètera.
En aquest etcètera, hi ha la inversió en salut pública, que ha permès per exemple un augment del 32% en salut mental a Lleida. En aquest etcètera, hi ha la creació de més recursos de serveis socials, que ha Lleida ha suposat més de 400 noves places assistencials per a gent gran i discapacitats. I en aquest etcètera, hi ha el deute de la Generalitat amb els ajuntaments, que en el darrer any i mig ha baixat un 74%. És a dir, que des d’Economia i Finances s’ha pagat ¾ parts del que el govern català ens devia als ajuntaments. Encara més: a la Paeria, ens ha pagat el 85% dels que ens devien. Ens devien 7,4 milions d’euros i ara són 1,1 els que ens deuen. Amb l’ingrés d’aquests 6,3 milions, Ros no té l’excusa que l’Ajuntament de Lleida no pot fer inversions. Se n’haurà de buscar una altra. I segur que la trobarà. Però aquesta, no.
Tot això, només en referència a les dolenteries que han fet els membres d’ERC al govern de Catalunya. Com tot el govern n’ha fet. I deuen ser tan grosses que els han empresonat (com també als Jordis) o han hagut d’anar-se’n a Brussel·les. Tan ignominioses que alguns continuen a la presó i d’altres, a l’exili. Tan infames, que ho paguem tota la gent de Catalunya, hàgim votat un o altre partit, hàgim participat o no a l’1-O, parlem una llengua o una altra, siguem d’aquí o d’allà... Perquè aquest és el quid de la qüestió: igual que la república catalana està pensada per a tothom i pel progrés general, l’aplicació del 155 i les polítiques d’obstrucció de l’autogovern català perjudiquen tothom per igual. També els qui van celebrar l’article 155.
Així que pensem-nos bé el vot el 21-D. Pensem-nos si volem un retrocés en les polítiques socials, en el benestar de les persones en general i de les que més pateixen en particular; un retrocés en l’economia, com el que el bloc del 155 ha provocat irresponsablement espantant la gent i facilitant que les empreses marxin;  un retrocés en les polítiques municipals, sent incapaços com són PSC_PSOE, C’s i PP de rebaixar el deute públic; pensem-nos si volem un retrocés a l’escola catalana, garantia de cohesió social i en el punt de mira del bloc del 155. Pensem-nos si volem viure o no en llibertat i dignament. I si hem d’escriure Paeria o Paheria.

dimarts, 12 de desembre de 2017

Amb 155 i sense 44: Gràcies senyor Ros


Ens trobem en una situació en què qui acusa el Govern de la Generalitat il·legalment cessat pel govern central de saltar-se la llei resulta que se salta el marc legal de forma impune.
Així, malgrat que a Catalunya no està permès l’ús de bales de goma, arriben el Cuerpo de la Policía Nacional (que per això són el Cuerpo de la Policía Nacional) i la Guardia Civil (que per alguna cosa són la Guardia Civil) i usen bales de goma... i fins i tot les regalen a les portes de les escoles. Malgrat que el Parlament de Catalunya és sobirà per legislar en matèria de polítiques socials, el TC, a instàncies d’un govern centralista i reaccionari, anul·la lleis contra la pobresa energètica i habitacional. Malgrat que el Govern de la Generalitat compleix modèlicament amb les condicions de reducció del dèficit, la interpretació restrictiva del marc competencial del ministre Montoro l’habilita per intervenir les nostres finances. Malgrat tenir competències plenes en matèria d’educació i comptar amb un model d’èxit de sistema escolar inclusiu, es pretén que l’Alta Inspección del Estado auditi els llibres de text catalans. Malgrat que l’Estatut d’Autonomia fixa que qui ha de dissoldre el Parlament és el President de la Generalitat, va el President del govern espanyol i dissol el Parlament. Malgrat que el Tribunal Suprem i la Sala Penal de l’Audiència Nacional havien resolt diverses vegades que l’Audiència Nacional no era competent per jutjar els Jordis i els consellers i les conselleres acusats de sedició, és aquest jutjat el que inicia el procés judicial a aquestes persones. I podríem seguir una bona estona més.
Però acabaré la relació de malgrats sense assenyalar-ne un parell que ens toquen de més a prop a Lleida. El primer, que, malgrat que no s’han resolt ni una demanda que el Consorci del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal va posar a les monges santjoanistes el juliol de l’any passat ni els recursos de la Generalitat i el Consorci del Museu contra la nul·litat de les adquisicions i el trasllat de les obres, un jutge substitut de 1a. instància amb presses per fer mèrits en la seua carrera professional exigeix que es retornin les peces. El segon, que, malgrat que la Llei del Patrimoni impedeix la segregació de col·leccions museístiques, va el ministre que usurpa les funcions del Conseller de Cultura i autoritza la sortida de la col·lecció d’art sacre del Museu de Lleida perquè facin cap a un lloc on les condicions de conservació són pràcticament nul·les.
El litigi per les peces de l’art sacre provinent del monestir de Sixena pren, doncs, el camí del 155. Perquè és ben clar que tant la part litigant de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena com el propi jutge aprofiten l’aplicació abusiva i il·legítima de l’article 155 de la Constitució Espanyola per reclamar novament les 44 peces del Museu de Lleida. És ben clar, també, que l’actuació del ministre del govern central per usurpació de funcions e la Generalitat és possible tant perquè es va aprovar l’aplicació del 155 com, sobretot, AQUESTA aplicació del 155.
Ara: que no ens enganyin (que deia aquell). Ni la reclamació té una rel tècnica o jurídica, ni l’aplicació de l’article 155 és conseqüència lògica de res. En tots dos casos, són fruit d’una decisió política. En tots dos casos, es traspua un irracional i inexplicable ànim de revenja. La demostració és, en el cas de Sixena, que hi ha altres peces provinents del monestir que són en altres museus i només reclamen les de museus catalans (a part del de Lleida, el Museu Nacional d’Art de Catalunya); en el cas del 155, que aquesta decisió no té res a veure amb la restitució de cap legalitat que deien , sinó que, ben contràriament, es menysté un procediment judicial en marxa i el reconeixement d’una legítima propietat catalana.
Insisteixo, doncs: sense 155, no hi hauria cas; sense AQUESTA aplicació del 155, menys. I la decisió d’aplicar-lo i de fer-ho d’aquesta manera va ser presa per acord entre PP i PSOE, amb el PSC traient el cap en les negociacions en boca de la diputada Batet. Vet aquí el paper del partit presidit per Àngel Ros: desproveir il·legítimament Catalunya de les seues institucions i obrir la porta del Museu de Lleida perquè se n’enduguin 44 peces importantíssimes per al seu fons. Trista i paradoxal situació: Lleida, pel mal cap del seu actual Alcalde, perdrà una part emblemàtica del seu patrimoni. Un atac a la nostra dignitat.

Carles Vega Castellví 
Grup Municipal ERC-Avancem a la Paeria

dilluns, 27 de novembre de 2017

ELS PRESSUPOSTOS DEL BLOC DEL 155


Fa uns dies, el Ple de la Paeria va aprovar els pressupostos de l’Ajuntament per al 2018. El nostre grup municipal hi va haver de votar en contra, els vam trobar inacceptables. Per diverses  raons.
La primera, que no hi ha al darrere un model de ciutat definit. Les poques coses noves que es plantegen a fer responen a un afany de notorietat mediàtica, actuacions que acaben no fent-se o sent un “bluf”. És la política de l’ara toca. I el govern del PSC-PSOE i el bloc del 155 ha decidit que ara toca boscos urbans i projectes de màrqueting urbanístic, com “Mariola 2020”.
Una altra raó perquè no hi hem donat suport és que són uns pressupostos rígids i en què més del 80% són despeses fixes i el que en diríem “fer funcionar la maquinària”. Per fer un pressupost el normal seria fer una anàlisi de necessitats i prioritats polítiques, en base a un pla de govern; en canvi, acaben destinant més recursos al funcionament de l’equip de govern i el seu gabinet que a polítiques de foment de l’ocupació o de joventut, posem per cas. O a fer noves polítiques amb inversions més petites amb un major impacte sobre la ciutadania i que afavorissin l’activitat de petites empreses i autònoms i del teixit econòmic autòcton, com el comercial.
D’altra banda, ens temem que tenen molt de ficticis. Així ens ho ensenya l’experiència d’anys anteriors, amb grans incompliments en l’execució. I, vist que segueixen la tònica general d’anys anteriors, tenim molts números que Ros incompleixi novament el que, a través d’aquests pressupostos, promet que farà. Com al 2016, en què l’execució dels programes d’habitatge i urbanisme, medi ambient, infraestructures, serveis socials, foment de l’ocupació, comerç i pimes, etc., van acabar patint grans reduccions. No ho podem admetre, perquè el fet que les administracions no compleixin el seu pressupost i que destinin la major part dels recursos al seu funcionament i no al foment de l’activitat econòmica i l’ocupació afecta greument l’economia. I la majoria de desviacions en l’aplicació del pressupost s’expliquen perquè Ros va modificant les prioritats sobre la marxa, perjudicant sempre àmbits sensibles com l’habitatge social, medi ambient, serveis socials, polítiques de foment de l’ocupació i els comerç i les PIME.
Per contra, la indubtablement beneficiosa per a la ciutat municipalització de la zona blava no es va fer... Ni es farà! I per cert que, per al 2018, Àngel Ros ha perdut una nova gran oportunitat per recuperar aquest servei públic privatitzat i de millorar la gestió econòmica de l’Ajuntament.
Va pesar també en la nostra negativa el fet que l’actitud de l’equip de govern no ha sigut gens receptiva amb l’oposició real. El bloc dels partits que van pactar l’aplicació de l’article 155 ha tancat files, així que el PSC-PSOE, amb el suport incondicional de Ciudadanos i PP, continuarà amb les seues polítiques de cara a la galeria.
Com a darrer argument, creiem que els comptes són poc clars. Un exemple: per tal de fer quadrar els números del Parc Tecnològic, a darrera hora s’incorporen uns ingressos per transferències de l’Estat i la Generalitat que no se sap d’on surten, fins al punt que el propi Interventor de l’Ajuntament fa un informe en què dubta que aquests diners acabin arribant.
Comptat i debatut, sembla prou clar que el rigor i la fiabilitat no són virtuts que tinguin aquests pressupostos. Ni que siguin armats pensant en el bé comú. Ni que la voluntat d’acord que pregona Àngel Ros sigui real. Per tot plegat, vam haver de votar en contra dels pressupostos.
Pel que veiem, però, li és ben bé igual. I, la veritat, després de veure en el darrer ple de novembre els posicionaments dels seus socis, no sé on ha quedat l’ànima socialista i la pàtina catalanista que tenia el PSC. Qui va tenir la paciència de seguir el ple de divendres passat va poder comprovar com de virulenta és la postura de Ciudadanos contra l’escola catalana, com també contra l’alliberament dels membres del Govern i de les entitats cíviques empresonats per l’Audiència Nacional, a petició del finat Maza. Qui va tenir l’estómac d’aguantar els improperis contra el col·lectiu docent català i contra la normalització lingüística fets per PP i C’s va comprovar quins són els aliats que s’han buscat Àngel Ros, Miquel Iceta i la regidora-candidata Montse Mínguez per mantenir el seu setial.

dilluns, 13 de novembre de 2017

EXCUSES DE MAL TRANSPARENT


A mitjan juliol d’enguany, l’Alcaldia de Lleida rebia una resolució que l’obligava a lliurar al nostre grup municipal una documentació que portàvem demanant infructuosament més d’un any i mig: des del gener de 2016! La resolució era de la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP), que des del mes de gener havia reclamat a alcaldia fins a tres cops que s’atengués la nostra sol·licitud. Heus aquí el govern municipal que fa contínuament ostentació que tenen la màxima valoració de transparència per part dels organismes que la mesuren. Heus aquí que ja gairebé dos anys que ens nega una informació a què hi tenim dret i que és necessària per poder fer la nostra tasca de control. Heus aquí que fa gairebé un any que fa cas omís de les peticions i, després, els requeriments d’un organisme oficial.
Heus aquí que l’alcalde que és tan observant de la llei incompleix les lleis de règim municipal catalana i estatal, que l’obliguen a lliurar tota la informació que li reclami qualsevol regidor i també la Llei de la Transparència, que fixa que les resolucions de la GAIP són vinculants, és a dir, d’obligat compliment. Mireu, doncs, l’alcalde que es manifesta amb els defensors de l’ordre constitucional: no compleix les lleis, que són part de l’ordre constitucional. Més que això: no compleix les seues obligacions, que són part de l’ordre moral.
“S’està treballant en l'elaboració de la informació objecte d'aquesta petició, que serà lliurada al Sr. Vega al més aviat possible”, deien el 15 de març al GAIP. I què és el que demanem tan insistentment i que tant costa d’elaborar? Informació detallada de la despesa de la Paeria en comunicació, convenis i contractes amb mitjans informatius i campanyes institucionals. Dels diners públics que Ros destina bàsicament a promocionar-se i a vendre fum, vaja.
És que no saben quins convenis i quins contractes tenen firmats? És que no saben quant gasten en comunicació? És que saben quina despesa fan en difusió i propaganda? Seria incomprensible que no ho sabessin: nivell sublim d’incompetència. O pitjor: de descontrol... Però i tant que ho saben! Simplement, fan mans i mànigues perquè no ho sapiguem. I en qüestions de despeses de comunicació el cap de gabinet de l’alcalde hi té molt a dir.
Entre les nostres obligacions com a grup a l’oposició hi ha la de controlar l’activitat del govern. Per exemple, comprovar quin és el nivell de despesa supèrflua a la Paeria. Veure, posem per cas, quina part dels recursos públics s’empren –i s’empren adequada i justament– en a la prestació i la promoció de serveis a la ciutadania i quina part s’utilitzen per a altres coses, com ara promoció personal de l’alcalde, o propaganda política. Una despesa excessiva en comunicació i en difusió entra en aquests darrers supòsits.
Diuen des del grup del PSOE de la Paeria que l’oposició col·lapsem l’aparell municipal i per això es té tard –o mai– la informació. No serà que, amb l’excusa de sobrecàrrega de treball, ens amaguen informació? Perquè resulta que els qui fan tanta ostentació dels reconeixements per transparència són en realitat els campions de l’opacitat. I per cert que això dels reconeixements de transparència té truc: tant el Segell Infoparticipa com l’Índex de Transparència dels Ajuntaments (ITA) comproven si les web donen accés a una determinada informació, moltes vegades sense gran rellevància (dades biogràfiques, organigrames, directori d’entitats de la ciutat, si hi ha formulari de queixes i multitud de qüestions menors).
El que no es valora en els informes d’aquests organismes (perquè no poden!) és quina informació té al seu abast l’oposició, ni quina facilitat té per aconseguir-ne, ni si és molt significativa... És a dir, quina resistència hi ha a la transparència real, a accedir de forma efectiva a tota la informació necessària per a conèixer i fiscalitzar el dia a dia de l’administració municipal. Per saber, per exemple, quant costa tenir un policia local custodiant tot el dia una bandera, o si això forma part del Pla Estratègic d’Acció Municipal de la Paeria. Si ho hem d’anotar a la casella de malbaratament de fons públics o a la d’esperpents consistorials.
Carles Vega Castellví
Grup Municipal ERC-Avancem a la Paeria

dijous, 2 de novembre de 2017

PROU CINISME, SENYOR ROS


Pràcticament des del primer any d’aquest mandat, s’ha configurat a  l’Ajuntament de Lleida un bloc de tres grups municipals que blinden les polítiques erràtiques i de pura aparença d’Àngel Ros. És públic i notori. Un bloc que funciona com al món natural es regulen les relacions de simbiosi: tots tres en treuen profit. De manera que Ros i el grup del PSC fan i desfan sabent que Ciudadanos i PP hi aniran al rescat quan hi hagi menester, mentre que aquests, emparant-se en la feina que fa el govern, tenen accés als seus moments de glòria mediàtica, propiciada per l’equip de Ros.
Entre ells hi ha (o almenys això sembla) una unanimitat gairebé monolítica en els temes essencials, tant de l’àmbit municipal com del nacional. Tant que produeix estupefacció veure la deriva ideològica que ha dut a Àngel Ros coincidir fil per randa amb Ángeles Ribes i Dolores López. I, pel que es veu en l’entusiasme amb què aplaudeixen la majoria de regidors del PSC i del públic adepte que assisteix als plens a donar-los escalf, la deriva no és només d’aquest alcalde que temps enrere havia fet creure que era socialista i catalanista.
Aquesta visió és especialment dolorosa d’un temps ençà, en què els diversos grups a la Paeria de l’oposició real anem presentant diverses mocions sobre la situació política a Catalunya i sobre l’actuació de l’Estat en aquest procés. Perquè, invariablement, veiem votacions monolítiques a les bancades de PSC, C’s i PP a favor de l’actuació de les estructures d’aquest Estat espanyol uniformista i unitarista fins a l’extrem, en què perviuen les bases del franquisme. Un règim autoritari amb funcionament antidemocràtic en el qual la separació de poders és una quimera. Perquè el govern del PP –el poder executiu– dicta les actuacions i les decisions del poder judicial –des del Tribunal Suprem al Constitucional, passant pels nivells intermedis– i del poder legislatiu (recordem el bany de multituds de divendres al Senat). Ha quedat meridianament clar en els darrers mesos. Un règim en què tot s’hi val per preservar la sacrosanta unitat de la pàtria hispana, que és prèvia a les lleis i a qualsevol plantejament democràtic.
Val a dir, però, que aquest monolitisme es dóna també a nivell català i espanyol. El crit gairebé histèric de “Pedro, sálvanos del PP” s’ha convertit en el desig callat del “Pedro, súmanos al PP”. És absolut i gairebé solidari el suport al PP per part del PSOE i del seu subordinat català, precisament presidit per Àngel Ros.
Suport absolut, solidari i... Cínic, perquè han pregonat la seua equidistància respecte a les polítiques del PP i al procés sobiranista alhora que compartit capçalera amb PP, C’s a manifestacions i concentracions unionistes convocades per Societat Civil Catalana. Perquè diuen estar contra la judicialització de la política i no han mogut un dit contra l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i l’encausament de funcionaris i càrrecs polítics. Perquè parlen de diàleg i han donat suport a un govern espanyol i a uns partits que no han donat lloc al diàleg. Perquè asseguren que no volien el 155, però etziben que va ser inevitable i per això hi van donar suport. Perquè diuen que cal preservar l’ordenament constitucional mentre permeten que Rajoy violenti la Constitució destituint il·legalment el president de Catalunya i suplantant la sobirania popular del nostre Parlament. Perquè acusen l’independentisme de fer mal a l’economia mentre miren cap a una altra banda davant les pressions de Rajoy i Felipe VI a les empreses perquè marxin...
Per acabar de posar el llacet al ram, Ros va fer en el darrer ple una declaració institucional (que només era d’ell) en què parlava de democràcia i desitjava que hi hagués pau al carrers de Lleida i l’endemà es manifestava al costat de gent que demanava presó per a Puigdemont i darrere una bandera –la borbònica– en nom de la qual el vespre anterior un descerebrats agredien ciutadans pacífics, assaltaven una escola, assetjaven Catalunya Ràdio i felicitaven la policia que l’1 d’octubre havia reprimit durament persones de bé.
Lleida no es mereix que el seu govern municipal, amb l’alcalde al davant, s’instal·li en el cinisme polític, ni menys que s’alineï amb qui practica la violència amb el llenguatge i amb els fets.

Carles Vega Castellví
Grup Municipal ERC-Avancem a la Paeria de Lleida