#NovaLleida

La independência comença als municipis

dimarts, 3 d’abril de 2018

Quan parlem de presó i exili, parlem de democràcia


Al darrer ple municipal, el vot de qualitat de l’alcalde Àngel Ros va impedir que prosperés una moció per la llibertat dels presos polítics i una política penitenciària respectuosa amb els Drets Humans, cosa que incloïa l’acostament dels presoners a casa, presentada per ERC-Avancem, amb el suport de PdCat, Crida i Comú. Cal recordar que, a la Diputació, el PSC s’havia abstingut a la votació de la mateixa moció dos dies abans. A la Paeria, hi van votar en contra i van presentar una contramoció on, a més de negar que hi hagi presos per raons polítiques, es demanava respecte a les decisions de Llarena i, alhora, l’acostament dels presos. El document era tan contradictori (ja que no els acosten per decisió del jutge) i políticament tan impresentable que no va tenir el suport de cap altre grup.
Al Ple, hi va ser present la situació d’abús judicial. A les bancades dels partits que continuem creient en la democràcia i a la part del públic, on hi havia membres dels CDR de Lleida. Tan present que, quan es va fer públic l’empresonament de Forcadell, Bassa, Romeva, Turull  i Rull, el nostre grup va decidir abandonar el Ple, com també PdeCat i CUP. No podíem seguir. Per dignitat. Perquè la falta d’empatia del bloc que han format conscientment PSC, Ciudadanos i PP havia arribat al menyspreu davant la situació de gent com Marta Rovira, a l’exili des de divendres mateix. La simbiosi entre aquests tres grups ha arrossegat Ros a abraçar el 155, alinear-se amb tesis antidemocràtiques i feixistoides i prendre a decisions impròpies d’un socialista.
Des d’ERC vam intentar –com ho havíem fet en altres ocasions– que PSC fes un gest per trencar la seua dinàmica de blocs, però Ros –com ho ha fet en altres ocasions– amb les seues aliances i les seues actituds, ho ha impedit i, amb els seus actes, ho ha rebutjat. I la portaveu Mínguez, cada cop més escorada cap a la dreta i cap a l’espanyolisme més intransigent. Amb una actitud constant de desdeny cap a l’oposició. Amb la seua falta d’escrúpols davant el patiment de Marta Rovira, sobretot quan vaig verbalitzar el record per ella o quan vaig referir-me la resta de processats en la causa judicial contra l’independentisme.
L’allunyament penitenciari és un càstig social que vulnera els drets reconeguts pel Dret Internacional i atempta contra els drets humans. I ha afegit més tensió a la vida política catalana, immersa en una preocupant espiral d’excepcionalitat democràtica i jurídica. És un obstacle que dificulta la normalització política amb què confia la societat catalana, independentment de les seves conviccions i creences. Un obstacle que cada cop fa més gran l’acció cada dia més injusta d’una justícia polititzada, que violenta l’estat de dret, partint de la base que li toca defensar la sacrosanta unitat d’Espanya.
Així que Llarena ha entrat al Parlament. Per decidir qui pot ser i no pot ser president. Per tornar a empresonar Turull, Forcadell, Romeva, Bassa i Rull pel fet que estan fent política. Per impedir que tots ells, els que ja eren a la presó i els que són a l’exili i perseguits per euroordres pensades per a terroristes, puguin exercir els seus drets civils, malgrat que l’ONU insti Espanya perquè els permetin exercir. Per suspendre de funcions, si cal, Puigdemont i Comín. Per imputar delictes inversemblants, partint-se la feina amb els partits del 155 a l’hora de fustigar un moviment polític i social pacífic i democràtic com l’independentista, al qual busquen incansablement de presentar com a violent. Per fer saber a Catalunya que els òrgans de l’Estat –TOTS els òrgans de l’Estat– estan disposats a tot: fer ostatges, intervenir les institucions, violentar la democràcia.
Aquest plantejament parteix de la premissa que hi ha dos coses prèvies a la democràcia: l’una, la unitat d’Espanya; l’altra, la llei. És més, la Unitat d’Espanya és Llei, tot amb majúscula. I és prèvia a tot. Moisès devia baixar del Sinaí amb els manaments de la Llei cristiana i el manament de la Unitat hispana. Els pintors rupestres d’Altamira i del Cogul no sé si ho sabien, que eren una mateixa nació; però el PP, Ciudadanos, el PSOE, Llarena i Àngel Ros sí, que ho saben.
Dissabte, 24 de març, vam sentir Miquel Iceta defensar la superació dels blocs. Al nostre grup municipal ens en vam alegrar. Al cap i a la fi, és el mateix que demanem des de fa mesos a Àngel Ros que faci a la Paeria (algun dels seus regidors i regidores n’estarien encantats). Però va ser una cosa momentània: al cap d’una estona, tota la diputacia del PSC va fer miques aquest missatge desdenyant els familiars de presoners presents al Ple del Parlament. Com havien fet el dia abans els seus paers al Ple de l’Ajuntament de Lleida. Ja es veu que la política municipal no es pot abstreure de la catalana. Els esforços que fem alguns per superar el frontisme a la ciutat i al país es veuen estroncats per la resistència d’alguns altres al canvi i a la regeneració democràtica. Perquè estem parlant d’això: de democràcia.

dilluns, 19 de març de 2018

Llibertat i respecte als Drets Humans dels presos polítics



El proppassat divendres, es van complir 5 mesos de l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. La nit de diumenge a dilluns ha estat la número 136 que Oriol Junqueras i Joaquim Forn no dormen a casa. Cuixart i Sànchez són a la presó de Soto del Real des del 16 d’octubre, mentre que el vicepresident Junqueras i el conseller Forn (que ha contret tuberculosi) són a Estremera des del 2 de novembre. A 600 km. dels seus domicilis, famílies i vincles afectius.
Són coses que no hem d’oblidar, i encara menys ens hi hem d’acostumar. Perquè hi són de forma injusta. Perquè, malgrat que tots quatre han actuat sempre de manera pacífica, els van privar de llibertat preventivament, sense judici previ, sota acusacions inventades i limitant-los il·legalment els drets civils d’expressió, de participació en campanya electoral i, en el cas de Junqueras i Sànchez, d’exercici de càrrec electe al Parlament de Catalunya.
La presó preventiva ha estat repetidament considerada per juristes i jutges com una mesura excepcional, que només ha de ser mantinguda quan sigui estrictament necessari i mai amb finalitat punitiva. Aquesta política penitenciària, entesa com un “càstig social” des de l’àmbit dels drets humans, ha afegit més tensió a la vida política catalana, immersa en una preocupant espiral d’excepcionalitat democràtica i jurídica. I cada cop més gent, de dins i fora de Catalunya, veu en aquesta situació un obstacle per a la normalització política amb què confia la societat catalana.
D’altra banda, segons el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics aprovat per l’ONU i el Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals, l’empresonament d’una persona s’ha d’efectuar a la presó més propera a la seua llar. Hi ha diverses normatives que qüestionen el procediment penitenciari de l’empresonament lluny de la pròpia llar, com ara el principi de seguretat de les persones detingudes o empresonades admès el 9 de desembre de 1988 per l’Assemblea General de l’ONU, que diu textualment “Si la persona detinguda o presa així ho requereix, se la mantindrà en una presó situada a una distància raonable de la seua residència habitual”. El 6 d’octubre de 2017, el Parlament Europeu va aprovar l’anomenat Informe Bergeron sobre les condicions i sistemes penitenciaris de la UE, en què es condemna l’allunyament dels presos perquè “constitueix un càstig afegit per a les famílies dels reclusos”.
La situació d’allunyament respon a una pràctica penitenciària coneguda com la dispersió que a l’Estat espanyol s’ha utilitzat des de l’any 1978, principalment en persones acusades per delictes de terrorisme. És evident, doncs, que tractant d’igual manera els independentistes, estan projectant el missatge subliminal que independentisme és terrorisme.
Però és que, a més, aquesta circumstància no només afecta les persones empresonades, que són aïllades del seu entorn i els seus orígens, sinó també les seues famílies i amistats, que han de pagar els costos econòmics i emocionals d’aquest allunyament. I també riscos personals, ja que, segons alerta el col·lectiu pels drets humans i l’apropament de les persones preses basques (SARE), des de que s’aplica aquesta pràctica penitenciària, hi ha hagut 400 accidents de trànsit en què s’hi ha vist implicats familiars de presos i hi han mort 16 persones.
Davant d’aquesta situació d’excepcionalitat, diversos grups de l’Ajuntament de Lleida hem exigit reiteradament la posada en llibertat dels quatre presoners i hem denunciat la manifesta irregularitat que suposa la presó preventiva imposada. Igualment, hem denunciat l’existència d’altres casos de presoners per raó de consciència i n’hem demanat també l’excarceració.
És per això que hem promogut una moció conjunta dels grups municipals a la Paeria de PDeCAT, ERC-Avancem, la Crida per Lleida-CUP i el Comú de Lleida perquè l’Ajuntament de Lleida expressi el rebuig a la decisió de mantenir en presó preventiva el vicepresident Junqueras, el conseller Forn i els presidents de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural, Sànchez i Cuixart, i a reclamar la seua posada en llibertat de forma immediata, i que si això no succeeix, siguin traslladats a centres penitenciaris propers a la seua llar. Amb això, volem fer palès que Lleida és una ciutat compromesa amb els valors de llibertat, pau i defensa dels drets humans, i amb la dignificació de la vida política dels reclusos. I que rebutja l’allunyament dels presos polítics dels seus familiars i s’oposa a normalitzar aquesta pràctica. Encara que l’alcalde, el seu govern municipal i els seus socis del 155 mantinguin el suport a la política de PP, PSOE i C’s de càstig personal a l’independentisme, regressió en les llibertats i els drets civils fonamentals, involució política  i menyscabament de la voluntat democràtica del poble de Catalunya.

dilluns, 5 de març de 2018

Digueu-li transfuguisme


Fa ben pocs dies, Àngel Ros ens va sorprendre amb un acord pel qual incorporava al seu equip de govern una regidora trànsfuga. Tot i que, tant ell com la regidora, es negaven a utilitzar aquesta terminologia. S’hi negaven perquè tots eren –som—conscients que és una mala praxi política i perquè el PSOE va firmar fa uns anys un acord contra el transfuguisme en el món local.
Però no és gens estrany que Ros incorri en una mala praxi, ja ho ha fet altres cops. Per exemple, firmar o anunciar acords com a alcalde en campanya electoral, com és l’anunci –com a alcalde, no com a candidat– que la Paeria comprava l’edifici de la farinera La Meta (i per cert que ja he perdut el compte dels cops més que ho ha anunciat). Per exemple, negar o dificultar que regidors de l’oposició tinguem accés a la informació. Per exemple, instrumentalitzar la llengua per mantenir el seu càrrec i el d’alguns altres. Per exemple, fer un tracte desigual als empresaris de la ciutat en contractació i compra de béns i serveis o en l’observança del compliment de les ordenances. Per exemple, fer despeses de difícil justificació en difusió i propaganda... I més exemples que podríem citar. Són il·legalitats? Majoritàriament, no. Però sí comportaments impropis.
Tampoc no és estrany que no respecti un acord, també ho ha fet altres cops. Acords amb associacions i entitats, amb col·lectius, amb grups polítics... Al nostre grup municipal, tenim ben present l’incompliment de l’acord per a l’aprovació dels pressupostos 2016. Mostra fefaent que, per a Ros, la paraula donada no té valor. O, si m’apureu, té valor el que li és donar-la, la paraula. Vull dir que allò important no és QUÈ, sinó PER A QUÈ: l’important no és complir el compromís, sinó aconseguir suports per així poder fer el que interessa.
Malgrat tot, encara que donéssim per bo que el que va passar fa poc a la Paeria no té el nom de transfuguisme, continuaria sent una mala praxi i un incompliment de l’acord de partits. O és que ho podem donar per acceptable? Algú que és regidor o regidora, ho és en virtut de la seua inclusió en una llista electoral. Si aquell algú marxa de la llista electoral hauria de deixar el càrrec, perquè la ciutadania va votar la llista, no a ella o a ell. Si aquell algú dóna suport a l’alcalde, li està donant el suport d’uns vots que no havia obtingut a les eleccions. Així que l’alcalde –Àngel Ros– s’apropia doblement de coses que no li corresponen: el suport d’una regidora que abans no tenia i de la part proporcional de vots que resta al grup municipal afectat. Uns 1.500 vots. És allò de guanyar als despatxos allò que no va ser capaç de guanyar a les urnes.
Amb tot, ningú amb una mica de criteri no pot acceptar que això no sigui un cas de transfuguisme. Per molt que vulguin adduir que la regidora que ha abandonat la llista amb la que va entrar a l’Ajuntament simplement ha passat a ser no adscrita i no ha propiciat cap canvi d’alcaldia. Que el seu partit va ser soci del PSC-PSOE a les llistes al Parlament? Eren unes altres eleccions. I aquell partit no es va presentar a les municipals. Així que prou de manipular, d’alterar el nom de les coses, prou d’amagar l’apropiació d’una acta de regidora al darrere d’un eufemisme. En una cançó de Joaquín Sabina, un lladregot atraca el cantant etzibant-li “subvencioname unos picos”. Un eufemisme bastant més poètic i més aparent que el de Ros. Et roben igualment la cartera, però amb gràcia.
En política, les actituds ètiques són molt important. No s’exerceix un càrrec públic per treure’n profit personal, o no hauria de ser així, sinó per estar al servei de la gent. Així que el relativisme moral amb què es mouen alguns càrrecs públics és del tot inacceptable. El paper del governant no és només gestionar i buscar l’eficiència i la utilitat per damunt de tot, perquè aleshores es perd la referència del bé comú i la de l’honorabilitat i el rigor en l’exercici del càrrec. Aspectes aquests que, si són importants en la política en general, ho són més en la política local.
Altrament, s’esvaeixen els principis ètics de la política alhora que la dimensió democràtica i transformadora de l’Administració pública, en el nostre cas la Paeria. Foragitem, doncs, les males praxis del nostre Ajuntament, senyor Ros. No posem Lleida, altre cop, en evidència. Ja n’hi ha prou amb passar vergonya per altres coses, com ara els carrers amb noms franquistes.

dilluns, 19 de febrer de 2018

L'escola, la llengua i el 155


El govern del PP i els seus socis –cada cop més rivals– de Ciudadanos s’han passat mesos posant en tensió el model educatiu català tot afirmant que s'adoctrinen els estudiants, en un exercici de qui la diu més grossa. En el seu estira-i-arronsa per l’hegemonia en el nacionalisme hispànic, en el qual el PSOE per cert no vol perdre pistonada, el model educatiu hi juga un paper preponderantíssim. Del “vamos a españolizar a los niños catalanes” han passat al, “vamos a hacer clases donde sólo se hable español”. I diu que ho farà des de Madrid, emparant-se en l’article 155, un partit que només té 4 diputats al Parlament de Catalunya.
Perquè l'anunci del Govern que, aprofitant la vigència de l’aplicació de l’article 155 de la CE, modificarà el procés de preinscripció del Departament d'Educació de la Generalitat introduint la possibilitat que els pares triïn el castellà com a llengua vehicular en l’educació dels seus fils i filles en les noves matriculacions del curs 2018-2019 és un avís que es pretén separar els alumnes per raó de la seua llengua. Es pretén convertir l’escola catalana en una escola segregadora per raons ètniques. Això és molt greu.
Això significa operar una modificació substancial en el sistema educatiu de Catalunya, mitjançant el qual –de retruc– canviar la política lingüística de Catalunya. Espanyolitzar és arraconar la llengua catalana, marginar-la en l’únic àmbit social on té un paper central i una presència notable. I dic una presència notable perquè als nostres centres educatius l’ús la llengua catalana té un espai important, però continua patint tant en els àmbits estrictament no acadèmics com en els pròpiament acadèmics: les converses de passadís, els jocs de pati, les tutories... Però també les classes, les activitats curriculars i les extracurriculars i les complementàries...
Els diversos experts i els organismes internacionals que s’han manifestat al respecte del model educatiu català n’han destacat l’èxit pedagògic i la importància social. La immensa majoria de la nostra societat n’aprova la vigència. La comunitat educativa hi dóna suport unànime i incondicional. Els entesos en matèria de ciències socials i, més específicament, en sociologia i sociolingüística l’assenyalen com un dels pilars bàsics per a la cohesió social del nostre país alhora que un dels elements bàsics per a la pervivència de la llengua catalana, en la seua resistència a ser desplaçada per l’espanyola i, en menor mesura, per les altres llengües que s’usen al territori.
I és d’això, en definitiva, del que es tracta: de desplaçar la llengua catalana. Ja està minoritzada en els mitjans d’informació, en el món de la justícia –si és que n’hi ha–, en les transaccions comercials, en les places i els carrers de moltes ciutats, etcètera. Però el nacionalisme espanyol més reaccionari no en té prou. El principi que “siempre la lengua fué compañera del Imperio” (frase encunyada al segle XV) surt a passejar cíclicament, gairebé tantes vegades com el “hay que bombardear Barcelona cada 50 años” (dita per primer cop fa segle i mig). Ara, bombardegen el català.
És l’etern retorn. La incapacitat de pensar una Espanya on, a part de “lo castellano” hi càpiga “lo demás”. La Constitució espanyola, per exemple, només designa pel seu nom la llengua castellana; les altres llengües són anomenades així: “las demás lenguas españolas”.
L’Ajuntament de Lleida, com a administració local d’una de les ciutats més importants del país, s’ha d’alinear en la defensa de la llengua catalana en tots els àmbits. Malgrat que els pactes que l’alcalde hagi fet per mantenir el seu càrrec i el d’alguns altres contemplin el desplaçament del català. Malgrat que els acords del PSC-PSOE, Ciudadanos i PP comportin aberracions i abusos com el de l’aplicació del 155. A Lleida, aquest 155 pactat pel PSC-PSOE ja ens va prendre l’art sacre del Museu de Lleida. Esperem que el Paer en cap tindrà clar que ara no ens hem de deixar prendre la llengua.

dimarts, 13 de febrer de 2018

Judici a la pervivència del franquisme


La setmana passada, es va commemorar el Dia Nacional de l’Exili i la Deportació, en memòria dels fets esdevinguts el 5 de febrer de 1939, en què els màxims representants de les institucions republicanes catalanes, basques i espanyoles van haver d’anar frontera enllà, juntament amb centenars de civils i militars. Paradoxalment, es va fer la commemoració estant a l’exili una part del govern que l’havia instituït. I amb una altra part d’aquest govern il·legalment cessat pel govern espanyol –amb el suport de PSOE-PSC i Ciudadanos– a la presó. O a casa, en llibertat vigilada. Tot per les seues idees polítiques.
Uns dies abans, s’havia esdevingut el Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust. Algunes d’aquestes víctimes, lleidatanes. Que o bé van ser precisament deportades havent estat capturades a l’exili, o bé ho van ser des de Lleida mateix, durant els primers anys del franquisme. Com vam recordar el dilluns passat membres de la Plataforma Lleida Lliure de Franquisme, de la qual n’és membre ERC, i alguns familiars de persones deportades i exterminades als camps nazis. Ho vam fer davant l’escultura instal·lada fa pocs més de 15 dies en record a les víctimes de l’Holocaust. Una escultura instal·lada –quin menyspreu i quina indignitat!– a pocs metres del carrer que porta el nom d’un alcalde que, segons la historiografia, en pocs menys de dos anys de mandat va firmar ordres d’execució i de deportació de centenars de lleidatans.
Aquest dijous, es veurà el judici per la demanda judicial que la Plataforma Lleida Lliure de Franquisme va presentar, conjuntament amb la Comissió de la Dignitat, contra l’actual alcalde de Lleida per incompliment de la Llei de Memòria Històrica. Per la seva obstinació a mantenir en el nomenclàtor de la ciutat els nou noms de carrer dedicats a persones que van tenir vinculació amb el franquisme. Per la vergonya que continuem passant a Lleida per tenir carrers i espais públics que honoren la memòria de personatges que van contribuir a la rebel·lió franquista, a l’esclat de la Guerra Civil i a la repressió i la revenja d’un franquisme que va afusellar, dur a l’extermini o empènyer a l’exili centenars de persones innocents per les seues idees polítiques.
L’excusa d’Àngel Ros de no substituir els citats noms de carrer és que els veïns no ho demanen de forma majoritària. Però darrere la negativa a eliminar el franquisme dels nostres carrers, hi ha una visió condescendent de la repressió i una banalització de la dictadura. El manteniment de noms que honoren la memòria de qui va ser partícip i còmplice de la repressió en els llargs anys de la dictadura és un escarni a la memòria de les víctimes de la revenja feixista i falangista i de les seues famílies. A banda d’un incompliment flagrant de la Llei de la Memòria Històrica, per cert que promoguda a Espanya pel govern de Rodríguez Zapatero.
És ben clar que no hi ha excusa per no treure ni per no animar a treure plaques amb noms i símbols franquistes a la ciutat de Lleida. Però sabem que Àngel Ros, apuntalat per Ciudadanos i PP, voldrà mantenir el seu NO a restituir la memòria les persones sobre les quals es va acarnissar la dictadura i el SÍ al franquisme als carrers de la ciutat. Només que, amb els totalitarismes, no s’hi juga. I Ros hi flirteja amb els noms dels carrers i amb els seus pactes polítics.
Veurem quin és el resultat del judici d’aquest dia 15. Confiem que triomfi el respecte a la Memòria Històrica. Però hi ha una imatge que no ens podrem estalviar: l’Alcalde de Lleida, al banc dels acusats perquè a Lleida continua la ignomínia, la infàmia i la vergonya de no combatre el rastre de la repressió, la criminalització i la revenja. No només sota la dictadura franquista sinó també actualment.