#NovaLleida

La independência comença als municipis

dilluns, 8 de gener de 2018

Encarant el 2018


Al darrer ple de la Paeria de Lleida, el nostre grup municipal va denunciar que l’actual equip de govern municipal ha modificat 50 vegades el pressupost del 2017. Sí, sí: fins a 50. Una mitjana de gairebé cinc cops per mes. Un cop per setmana, agost a part, que no és hàbil. I se n’han canviat més de 200 partides, unes quantes d’elles de centenars de milers d’euros. De manera que allò que va aprovar el tripartit municipal a finals de 2016 s’assemblarà ben poc a l’executat a finals del 17. Com un ou a una castanya, que diria el filòsof.

Però és que el 2016 es va modificar més de 70 vegades, per una quantitat ridícula (per 56,3 €) o per una de suculenta  (480 mil). I no sé quantes partides es van acabar modificant. El resultat va ser que el 2016 es van deixar d’executar el 42% d’inversions en infraestructures i el 17% en urbanisme i habitatge, per citar els casos més flagrants. I, en canvi, es va executar el 6% més en festes.

Una mostra més de la falta de projecte, del poc rigor pressupostari i de la improvisació com a norma... I de la falta de transparència, ja que en aquestes modificacions s’amaguen tot sovint operacions de pagament que no constaven inicialment en el pressupost o que estaven amagades sota noms que no tenen res a veure amb la despesa final. Com és el cas de determinades despeses de propaganda i publicitat, entaforades sota el nom “coordinació de barris”. Tot amb tot, havent d’aplicar a contracor un pla de sanejament imposat per la mala gestió econòmica i que farà que la inversió en aquest any sigui encara més minsa que la de l’anterior. És clar que les eleccions municipals queden molt lluny i d’això se’n recordarà poca gent.

Malgrat això, gràcies a la feina de control que fem des d’una oposició que sempre hem volgut rigorosa, en el doble vessant –fiscalitzador i propositiu– amb què encarem el nostre treball a la Paeria, creiem sincerament que contribuïm positivament a alinear la tasca municipal cap al bon govern. Que costa, vista l’actitud poc o gens receptiva de l’equip d’Àngel Ros, instal·lat en la comoditat del seu pacte amb Ciudadanos i PP. Però no defallim.

Així encarem el 2018. El que ha de ser el darrer any complet de mandat (ja que, del 2019, només n’ocupa mig any). I vist que l’actual alcalde s’ha parapetat en el recer del tripartit municipal, no confiem gaire que les propostes que no vinguin de PP i C’s siguin escoltades i, per tant, haurem d’aprofundir el discurs fiscalitzador. Tant en aquest vessant fiscalitzador com en el propositiu, treballarem des dels nostres plantejaments per un municipi cohesionat, emprenedor, sostenible i gestionat des de valors republicans, des de la transparència i el bon govern, amb criteris democràtics i col·laborant en el procés de construcció de la República Catalana.

Haurem de veure com es plantegen els temes que la ciutat necessita imperiosament que s’encarin i es resolguin: l’aprovació d’un nou Pla d’Ordenació Urbana (POUM); la resolució definitiva del futur comercial de la ciutat; la millora de l’espai públic, per fer-lo més amable i habitable a la ciutadania; els recursos per a gent amb dificultats sòcio-econòmiques (pobresa energètica, alberg municipal, temporers); la qualitat i la disponibilitat de serveis públics com els de neteja viària, zona blava o autobusos...

També haurem de veure com es dóna compliment a tants compromisos adquirits i no executats, com ara els acordats a proposta del nostre grup, com el Conservatori Superior de Música, el Pla Estratègic del Riu, la contractació i compra de béns i serveis èticament i socialment responsable, o el pla de mobilitat.

Sense oblidar que cal sanejar les finances municipals, no pas a costa de retallar els serveis bàsics o les inversions, sinó les despeses sumptuàries i protocol·làries: dinars patronals, torronades a dojo, despeses exagerades en celebracions, lloguers innecessaris, despeses prescindibles en transport d’alcaldia i altres partides semblants.

Despeses totes que la ciutadania té el dret a saber. La ciutadania i els grups municipals que la representem. I, en canvi, fa més d’un any que Àngel Ros ens nega informació sobre despeses en publicitat i comunicació, fa mesos que ens té bloquejat l’accés a informacions sobre contractes de serveis. Fa temps que predica transparència i aplica desinformació, fins i tot desoint les instruccions dels organismes d’accés a la informació pública. Però ens en sortirem.

dimecres, 27 de desembre de 2017

Després de les eleccions, a Lleida


Més enllà de la incontinència verbal dels dirigents regionales de Ciudadanos la nit electoral, enduts per un fals triomfalisme només justificat per haver gairebé expulsat el PP del Parlament, la conseqüència real de les eleccions del 21 de desembre és la contrària a la que pretenia Sàenz de Santamaria i el seu superior, de nom idèntic a un que sortia als llistats de les corrupteles de Bàrcenas. Perquè s’han replicat els resultats de l’any 2015, ara amb més participació. Algú mal intencionat podria acusar M. Rajoy de malversació de fons públics, ja que la considerable despesa que comporten unes eleccions autonòmiques no ha dut enlloc on no fóssim: diners públics gastats per a no res. Bé, per a res, sí: per confirmar que la majoria de la ciutadania de Catalunya vol esdevenir veïna d’una República independent amb totes les conseqüències.

A la ciutat de Lleida, la cosa és encara més clara, ja que la marca blanca del PP i que a Lleida ha medrat a redós del PSC-PSOE ha esborrat del mapa el partit de la gavina i ha xuclat l’aigua que regava la rosa sociata. La saviesa popular castellana ho descriuria com un “cria cuervos, que te sacaran los ojos”. I, tot i això, el seu discurs incendiari, manipulador i catalanòfob no ha aconseguit fer avançar l’unionisme, ans al contrari: ha tret partit de la feblesa dels altres en benefici propi.
Heus aquí el resultat de l’operació de Ros per apuntalar la seua posició personal i familiar a la Paeria. I heus aquí el balanç final de l’aposta del PSC-PSOE d’alinear-se amb PP I C’s  a Madrid, a Barcelona i a Lleida amb l’actuació abusiva. Abusiva i lesiva: intervenció de la Generalitat, foment de la fugida d’empreses, boicot als productes catalans, aplicació exagerada i il·legítima de l’article 155...

Així que, ens ho mirem com ens ho mirem, tinc el convenciment que el balanç de l’actuació dels darrers temps d’Àngel Ros com a alcalde de Lleida i com a president del PSC-PSOE ha fet més mal que bé a la nostra ciutat i al nostre país. La seua aposta pel comerç de les grans superfícies, la seua endèmica inclinació a anunciar molt i executar poc, el seu gust pel cotxe oficial i els guardaespatlles, la seua inclinació a les alcaldades, el seu poc rigor en el compliment de la normativa, el seu descontrol en la despesa... Tot això, unit la decisió de confiar el seu present polític als acords i els pactes amb C’s i PP, amb el que això representa per la llengua, la cohesió social i el progrés de la ciutat i de la seua gent, el deslegitimen i desvirtua allò que de positiu hagi pogut fer, que segur que alguna cosa bona ha fet, després de tants anys com a Paer en cap i tants centenars de milions d’euros abocats.

Sap molt greu haver de dir això d’algú amb qui hem treballat en algun moment per la ciutat i pel país. Però amb l’actuació de Ros i els que encara comparteixen partit amb ell –i empraré una frase que he sentit recurrentment aquests dies de 155— m’he vist en l’obligació de fer-ho.

Molt del mal ja està fet. I n’esperem molt poc, del propòsit d’esmena de l’actual alcalde de Lleida. Però crec que tenim el dret de demanar-li que, igual que cada final d’any fem nous bons propòsits per a l’any següent, faci el propòsit de revertir la situació. I que, si no es veu amb forces de fer-ho, deixi pas a altres que ho puguin fer. Seria una excel·lent mostra de bona voluntat i, sobretot, de generositat cap a la ciutat de Lleida. Pensant en el bé comú, que és una de les obligacions de tot responsable de la cosa pública.

dilluns, 18 de desembre de 2017

La lliçó de l'art sacre



Tot Lleida té interioritzat que l’espoli de les obres d’art del Museu de Lleida va ser gràcies a l’aplicació abusiva que van pactar PSC-PSOE, PP i C’s de l’article 155 de la Constitució Espanyola. Només un fanàtic negarà que Àngel Ros té una responsabilitat directa en el decomís de les 44 peces d’art sacre. Responsabilitat com a president del PSC-PSOE, obrint la veda a desmantellar les institucions d’autogovern català i a deixar –com s’ha vist– indefens el país davant els ànims de revenja del govern espanyol i els partits que hi donen suport (“Pedro, por dios”) i davant la catalanofòbia desfermada aquests dies, el PSOE aragonès inclòs. I responsabilitat com a alcalde i alhora membre del consorci del Museu, ja que, amb la seua gairebé genètica mania quedar bé amb tothom que mana, no ha sabut defensar la unitat del fons del museu.
La confiscació de les obres provinents del monestir de Sixena no és una només qüestió de justícia i de legitimitat. És una qüestió de dignitat. I no sols per a Lleida: per a Catalunya. L’espectacular desplegament de mitjans, a part de resultar immoralment car (amb més de 30 vehicles policials i gairebé 200 agents de la Urbana, Mossos i Guàrdia Civil), va significar un enorme dit a la nafra provocada per l’actuació del govern de l’Estat amb el suport de PSC-PSOE i C’s. El bloc del 155.
Això ens ha de servir de lliçó. Com ens ha de servir de lliçó la contínua obstrucció, per part dels governs l’Estat, de les polítiques desenvolupades des del govern català. Com ho demostra la suspensió de 46 lleis per part del TC, a instàncies del govern de torn, la gran majoria de les quals no tenen res a veure amb el procés i l’autodeterminació, però sí amb el progrés i la modernització. Amb polítiques socials i l’estat del benestar. Com ho demostra el desmantellament total o parcial d’organismes que, més enllà de ser o no estructura d’estat, donen viabilitat al país: les delegacions a l’exterior fan per a Catalunya allò que no fan les ambaixades d’Espanya per la internalització de l’economia catalana, tan necessària per a la nostra economia; l’Agència Tributària de Catalunya ha fet aflorar en el darrer any 400 milions € en frau; la Generalitat ha disminuït en el darrer exercici un 15% el seu deute, i paga proveïdors a 35 dies; els mossos d’esquadra van resoldre impecablement el sagnat atac terrorista de l’agost perpetrat per un jihadista confident dels serveis d’intel·ligència espanyols.... Etcètera.
En aquest etcètera, hi ha la inversió en salut pública, que ha permès per exemple un augment del 32% en salut mental a Lleida. En aquest etcètera, hi ha la creació de més recursos de serveis socials, que ha Lleida ha suposat més de 400 noves places assistencials per a gent gran i discapacitats. I en aquest etcètera, hi ha el deute de la Generalitat amb els ajuntaments, que en el darrer any i mig ha baixat un 74%. És a dir, que des d’Economia i Finances s’ha pagat ¾ parts del que el govern català ens devia als ajuntaments. Encara més: a la Paeria, ens ha pagat el 85% dels que ens devien. Ens devien 7,4 milions d’euros i ara són 1,1 els que ens deuen. Amb l’ingrés d’aquests 6,3 milions, Ros no té l’excusa que l’Ajuntament de Lleida no pot fer inversions. Se n’haurà de buscar una altra. I segur que la trobarà. Però aquesta, no.
Tot això, només en referència a les dolenteries que han fet els membres d’ERC al govern de Catalunya. Com tot el govern n’ha fet. I deuen ser tan grosses que els han empresonat (com també als Jordis) o han hagut d’anar-se’n a Brussel·les. Tan ignominioses que alguns continuen a la presó i d’altres, a l’exili. Tan infames, que ho paguem tota la gent de Catalunya, hàgim votat un o altre partit, hàgim participat o no a l’1-O, parlem una llengua o una altra, siguem d’aquí o d’allà... Perquè aquest és el quid de la qüestió: igual que la república catalana està pensada per a tothom i pel progrés general, l’aplicació del 155 i les polítiques d’obstrucció de l’autogovern català perjudiquen tothom per igual. També els qui van celebrar l’article 155.
Així que pensem-nos bé el vot el 21-D. Pensem-nos si volem un retrocés en les polítiques socials, en el benestar de les persones en general i de les que més pateixen en particular; un retrocés en l’economia, com el que el bloc del 155 ha provocat irresponsablement espantant la gent i facilitant que les empreses marxin;  un retrocés en les polítiques municipals, sent incapaços com són PSC_PSOE, C’s i PP de rebaixar el deute públic; pensem-nos si volem un retrocés a l’escola catalana, garantia de cohesió social i en el punt de mira del bloc del 155. Pensem-nos si volem viure o no en llibertat i dignament. I si hem d’escriure Paeria o Paheria.

dimarts, 12 de desembre de 2017

Amb 155 i sense 44: Gràcies senyor Ros


Ens trobem en una situació en què qui acusa el Govern de la Generalitat il·legalment cessat pel govern central de saltar-se la llei resulta que se salta el marc legal de forma impune.
Així, malgrat que a Catalunya no està permès l’ús de bales de goma, arriben el Cuerpo de la Policía Nacional (que per això són el Cuerpo de la Policía Nacional) i la Guardia Civil (que per alguna cosa són la Guardia Civil) i usen bales de goma... i fins i tot les regalen a les portes de les escoles. Malgrat que el Parlament de Catalunya és sobirà per legislar en matèria de polítiques socials, el TC, a instàncies d’un govern centralista i reaccionari, anul·la lleis contra la pobresa energètica i habitacional. Malgrat que el Govern de la Generalitat compleix modèlicament amb les condicions de reducció del dèficit, la interpretació restrictiva del marc competencial del ministre Montoro l’habilita per intervenir les nostres finances. Malgrat tenir competències plenes en matèria d’educació i comptar amb un model d’èxit de sistema escolar inclusiu, es pretén que l’Alta Inspección del Estado auditi els llibres de text catalans. Malgrat que l’Estatut d’Autonomia fixa que qui ha de dissoldre el Parlament és el President de la Generalitat, va el President del govern espanyol i dissol el Parlament. Malgrat que el Tribunal Suprem i la Sala Penal de l’Audiència Nacional havien resolt diverses vegades que l’Audiència Nacional no era competent per jutjar els Jordis i els consellers i les conselleres acusats de sedició, és aquest jutjat el que inicia el procés judicial a aquestes persones. I podríem seguir una bona estona més.
Però acabaré la relació de malgrats sense assenyalar-ne un parell que ens toquen de més a prop a Lleida. El primer, que, malgrat que no s’han resolt ni una demanda que el Consorci del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal va posar a les monges santjoanistes el juliol de l’any passat ni els recursos de la Generalitat i el Consorci del Museu contra la nul·litat de les adquisicions i el trasllat de les obres, un jutge substitut de 1a. instància amb presses per fer mèrits en la seua carrera professional exigeix que es retornin les peces. El segon, que, malgrat que la Llei del Patrimoni impedeix la segregació de col·leccions museístiques, va el ministre que usurpa les funcions del Conseller de Cultura i autoritza la sortida de la col·lecció d’art sacre del Museu de Lleida perquè facin cap a un lloc on les condicions de conservació són pràcticament nul·les.
El litigi per les peces de l’art sacre provinent del monestir de Sixena pren, doncs, el camí del 155. Perquè és ben clar que tant la part litigant de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena com el propi jutge aprofiten l’aplicació abusiva i il·legítima de l’article 155 de la Constitució Espanyola per reclamar novament les 44 peces del Museu de Lleida. És ben clar, també, que l’actuació del ministre del govern central per usurpació de funcions e la Generalitat és possible tant perquè es va aprovar l’aplicació del 155 com, sobretot, AQUESTA aplicació del 155.
Ara: que no ens enganyin (que deia aquell). Ni la reclamació té una rel tècnica o jurídica, ni l’aplicació de l’article 155 és conseqüència lògica de res. En tots dos casos, són fruit d’una decisió política. En tots dos casos, es traspua un irracional i inexplicable ànim de revenja. La demostració és, en el cas de Sixena, que hi ha altres peces provinents del monestir que són en altres museus i només reclamen les de museus catalans (a part del de Lleida, el Museu Nacional d’Art de Catalunya); en el cas del 155, que aquesta decisió no té res a veure amb la restitució de cap legalitat que deien , sinó que, ben contràriament, es menysté un procediment judicial en marxa i el reconeixement d’una legítima propietat catalana.
Insisteixo, doncs: sense 155, no hi hauria cas; sense AQUESTA aplicació del 155, menys. I la decisió d’aplicar-lo i de fer-ho d’aquesta manera va ser presa per acord entre PP i PSOE, amb el PSC traient el cap en les negociacions en boca de la diputada Batet. Vet aquí el paper del partit presidit per Àngel Ros: desproveir il·legítimament Catalunya de les seues institucions i obrir la porta del Museu de Lleida perquè se n’enduguin 44 peces importantíssimes per al seu fons. Trista i paradoxal situació: Lleida, pel mal cap del seu actual Alcalde, perdrà una part emblemàtica del seu patrimoni. Un atac a la nostra dignitat.

Carles Vega Castellví 
Grup Municipal ERC-Avancem a la Paeria

dilluns, 27 de novembre de 2017

ELS PRESSUPOSTOS DEL BLOC DEL 155


Fa uns dies, el Ple de la Paeria va aprovar els pressupostos de l’Ajuntament per al 2018. El nostre grup municipal hi va haver de votar en contra, els vam trobar inacceptables. Per diverses  raons.
La primera, que no hi ha al darrere un model de ciutat definit. Les poques coses noves que es plantegen a fer responen a un afany de notorietat mediàtica, actuacions que acaben no fent-se o sent un “bluf”. És la política de l’ara toca. I el govern del PSC-PSOE i el bloc del 155 ha decidit que ara toca boscos urbans i projectes de màrqueting urbanístic, com “Mariola 2020”.
Una altra raó perquè no hi hem donat suport és que són uns pressupostos rígids i en què més del 80% són despeses fixes i el que en diríem “fer funcionar la maquinària”. Per fer un pressupost el normal seria fer una anàlisi de necessitats i prioritats polítiques, en base a un pla de govern; en canvi, acaben destinant més recursos al funcionament de l’equip de govern i el seu gabinet que a polítiques de foment de l’ocupació o de joventut, posem per cas. O a fer noves polítiques amb inversions més petites amb un major impacte sobre la ciutadania i que afavorissin l’activitat de petites empreses i autònoms i del teixit econòmic autòcton, com el comercial.
D’altra banda, ens temem que tenen molt de ficticis. Així ens ho ensenya l’experiència d’anys anteriors, amb grans incompliments en l’execució. I, vist que segueixen la tònica general d’anys anteriors, tenim molts números que Ros incompleixi novament el que, a través d’aquests pressupostos, promet que farà. Com al 2016, en què l’execució dels programes d’habitatge i urbanisme, medi ambient, infraestructures, serveis socials, foment de l’ocupació, comerç i pimes, etc., van acabar patint grans reduccions. No ho podem admetre, perquè el fet que les administracions no compleixin el seu pressupost i que destinin la major part dels recursos al seu funcionament i no al foment de l’activitat econòmica i l’ocupació afecta greument l’economia. I la majoria de desviacions en l’aplicació del pressupost s’expliquen perquè Ros va modificant les prioritats sobre la marxa, perjudicant sempre àmbits sensibles com l’habitatge social, medi ambient, serveis socials, polítiques de foment de l’ocupació i els comerç i les PIME.
Per contra, la indubtablement beneficiosa per a la ciutat municipalització de la zona blava no es va fer... Ni es farà! I per cert que, per al 2018, Àngel Ros ha perdut una nova gran oportunitat per recuperar aquest servei públic privatitzat i de millorar la gestió econòmica de l’Ajuntament.
Va pesar també en la nostra negativa el fet que l’actitud de l’equip de govern no ha sigut gens receptiva amb l’oposició real. El bloc dels partits que van pactar l’aplicació de l’article 155 ha tancat files, així que el PSC-PSOE, amb el suport incondicional de Ciudadanos i PP, continuarà amb les seues polítiques de cara a la galeria.
Com a darrer argument, creiem que els comptes són poc clars. Un exemple: per tal de fer quadrar els números del Parc Tecnològic, a darrera hora s’incorporen uns ingressos per transferències de l’Estat i la Generalitat que no se sap d’on surten, fins al punt que el propi Interventor de l’Ajuntament fa un informe en què dubta que aquests diners acabin arribant.
Comptat i debatut, sembla prou clar que el rigor i la fiabilitat no són virtuts que tinguin aquests pressupostos. Ni que siguin armats pensant en el bé comú. Ni que la voluntat d’acord que pregona Àngel Ros sigui real. Per tot plegat, vam haver de votar en contra dels pressupostos.
Pel que veiem, però, li és ben bé igual. I, la veritat, després de veure en el darrer ple de novembre els posicionaments dels seus socis, no sé on ha quedat l’ànima socialista i la pàtina catalanista que tenia el PSC. Qui va tenir la paciència de seguir el ple de divendres passat va poder comprovar com de virulenta és la postura de Ciudadanos contra l’escola catalana, com també contra l’alliberament dels membres del Govern i de les entitats cíviques empresonats per l’Audiència Nacional, a petició del finat Maza. Qui va tenir l’estómac d’aguantar els improperis contra el col·lectiu docent català i contra la normalització lingüística fets per PP i C’s va comprovar quins són els aliats que s’han buscat Àngel Ros, Miquel Iceta i la regidora-candidata Montse Mínguez per mantenir el seu setial.