#NovaLleida

La independência comença als municipis

dimecres, 11 d’octubre de 2017

A Lleida, cap oportunitat per al diàleg

 
En el passat Ple de la Paeria, es va rebutjar la Moció en defensa de totes les persones perseguides, agredides i reprimides per defensar la llibertat i la democràcia, que havíem presentat conjuntament amb els grups municipals del PdeCat, la CUP i el Comú. Es va rebutjar perquè PSC, C’s i PP van dir NO a condemnar la violència policial exercida l’1 d’octubre, a demanar la depuració de responsabilitats polítiques i penals dels seus responsables, a donar suport a les seues víctimes, a exigir el retorn a les casernes i aquarteraments d’origen dels efectius policials desplaçats i, finalment, que Àngel Ros dimitís per les seues inacceptables declaracions del dia 1.
El saló de plens havia sigut copat per gent del PSC, amb la indissimulada finalitat que la ciutadania de Lleida no hi pogués accedir per seguir el ple in situ. Gràcies a aquesta nova mostra de la voluntat de Ros d’allunyar la gent de la Paeria, vam sentir entristits com la família socialista (com la va denominar la portaveu del PSC, Montse Mínguez) aplaudia les intervencions de PP i C’s. És la paradoxa a què els ha dut la política d’enteses i aliances d’Àngel Ros i Miquel Iceta.
Les argumentacions de PSC, C’s i PP, encara que amb matisos i cadascú a la seua manera, van coincidir a obviar el contingut de la moció i a centrar-se en la demonització del dret a decidir, del govern català i del cada cop més gran moviment social democràtic per la independència. No els va interessar gaire parlar del patiment de la gent, ni de la brutalitat exercida per efectius de la policia i la guàrdia civil. Menystenint el testimoni esfereïdor que, prèviament a la discussió de la moció, va presentar una víctima de la repressió del diumenge 1 d’octubre, a qui havien amenaçat de rebentar portes amb el seu cap. L’obcecació dels tres grups que actualment governen la Paeria van acabar deixant impune la violència d’estat aplicada contra tants lleidatans i justificant l’actuació del govern espanyol.
Encara més, Àngel Ros s’afegia a la tàctica d’atiar la por utilitzant els mateixos arguments apocalíptics que Rajoy o Rivera sobre els efectes del canvi de seus socials d’empreses catalanes. Tant hi fa, tot s’hi val, quan es tracta de salvar la pròpia cadira i el sou de la gent més propera. Si això és el que pretenia amb el pacte amb C’s i l’acord posterior amb PP, ara no podia afluixar.
El PP està aprofundint la seua tàctica de la humiliació personal i col·lectiva a través de l’ús de la por. Primer, la por del patiment físic, a través de l’aplicació de la violència; després, a través de la por al patiment econòmic. Un patiment econòmic basat a difondre –un cop més– mentides, aquest cop sobre els efectes del canvi de seus socials d’empreses. Els especialistes ja s’han afanyat a dir que això no és més que una jugada d’imatge, promoguda pel govern del PP i secundada pels partits de Pedro Sánchez i Albert Rivera, sense repercussió real, ja que els llocs de treball, els centres de producció i la presència efectiva continuen com abans. Una irresponsabilitat per intentar provocar novament terror entre la població. Un pla preconcebut i aplicat des del fanatisme, buscant la confrontació i la fractura social. L’objectiu: “ríndanse”.
I malgrat el seu missatge catastrofista, intimidador i ple d’animadversió, a qui Àngel Ros va acusar de fanàtics va ser els independentistes. El Paer en Cap va ser extremadament irrespectuós amb una gran part –majoritària, vistos els resultats del referèndum– de la ciutadania de Lleida. El president del PSC va titllar-nos de fanàtics, mentre el seu partit animava la militància a assistir a una manifestació promoguda per entitats tan intolerants com Sociedad Civil Catalana, Plataforma per Catalunya, Falange Española o la Fundación Francisco Franco. A una manifestació que anava encapçalada per Garcia Albiol, un dirigent manifestament xenòfob i que dies enrere arengava la policia espanyola dient-los que uns catalans –els qui se senten espanyols– són gent de bé  i uns altres no ho som...
Alcalde, prou d’alinear-se amb els qui realment fomenten la divisió dels catalans i les catalanes, amb els qui fan de la por i la violència el seu instrument. Si tant dieu que defenseu el diàleg, deixeu de treballar amb els qui fa anys i reiteradament diuen no al diàleg i veuen els contrincants com a enemics als quals s’ha de derrotar. Divendres es va perdre una oportunitat. Una més.

dijous, 5 d’octubre de 2017

VIOLÈNCIA D’ESTAT A LLEIDA

Un grup d’experts de l’Oficina de Drets Humans de les Nacions Unides va emetre setmana passada un informe sobre les mesures de l'Estat per impedir la consulta de l'1 d'octubre. Va ser uns dies després que els poders de l’Estat ordenessin les detencions de càrrecs polítics del Govern de la Generalitat, els escorcolls a impremtes i empreses de comunicació, el bloqueig de pàgines web, la violació de correu postal, l’impediment d’actes polítics, la retenció de persones que empegaven propaganda política, etcètera.
Aquests experts deien que “independentment de la legalitat del referèndum, les autoritats espanyoles tenen la responsabilitat de respectar els drets que són essencials per a les societats democràtiques”. I també que “les mesures que estem presenciant són preocupants perquè semblen violar drets individuals fonamentals, limitant el flux d'informació pública i la possibilitat d'un debat obert en un moment crític per a la democràcia espanyola”.
Això era el 28 de setembre. Tres dies després, les imatges aterridores que es van viure i veure a Catalunya, sobre la violència extrema aplicada per la Policia Nacional i Guàrdia Civil quan literalment assaltaven col·legis electorals i colpejaven i empenyien sense contemplacions ciutadanes i ciutadans de tota edat i condició superaven la dimensió de les mesures a què es referien els experts de l’ONU.
Uns dies abans dirigents, de PP, C’s i PSOE justificaven les actuacions irregulars i abusives dels cossos policials estatals, la fiscalia i alguns jutges. Avalaven les mesures com una cosa necessària per a la sacrosanta unitat d’Espanya, que es veu que és prèvia a qualsevol principi democràtic. El mateix dia 1, PP, C´s i PSOE no només trobaven proporcionada l’actuació policial estatal. Fins i tot, els dos primers acusaven la població civil atacada als col·legis d’agredir els agents o els guàrdies. I el PSOE, quan va començar a ser conscient de la magnitud dels fets, intentava esmenar la plana... Sense demanar excuses per la justificació inicial, és clar.
A la capital d’una demarcació amb 111 ferits, amb una persona agredida al mateix temps que patia un accident cardiovascular, amb una part de la població intimidada per l’enorme desplegament d’efectius i material antiavalots i, sobretot, atacada a l’arrel de la dignitat personal i col·lectiva, l’alcalde Ros deia al matí que l’actuació era proporcionada, al migdia no sabia què dir i al vespre culpava el Govern de la Generalitat d’una actuació que ja no trobava tan proporcionada.
L’alcalde de la ciutat no sortia a defensar la ciutadania de Lleida com sí feien altres alcaldes poblacions ponentines i d’arreu de Catalunya. Abans president del PSC que alcalde de Lleida, abans cap d’un grup que ha pactat per continuar al poder que Paer en cap, Àngel Ros va deixar sola la gent de Lleida, que va –vam– mantenir una actitud cívica i democràtica exemplar al llarg de tot el dia, tot i la violència d’estat practicada al territori per part del govern espanyol. En cap moment va denunciar-ne l’actuació. Ni va exigir, com hauria hagut de fer, a Inma Manso, ni a Enric Millo, ni menys a Sàenz de Santamaria o Rajoy, que cessés l’hostilitat policial.
Mentrestant, les unitats que van actuar a la ciutat i a Catalunya romanen en territori català. Mentrestant, les dotacions que van arribar a Lleida dies enrere no se’n mouen. I Àngel Ros continua callat. Com els seus regidors, perquè... On són els socialistes que figura que hi havia al govern municipal? On són els catalanistes que deien que hi havia?
I on queda la dignitat de paers? Perquè Paer vol dir “home o dona de pau”. Doncs el Paer en cap ha de fer d’això: d’home de pau. Per tant, sr. Ros, exigeixi que se’n vagin les unitats policials arribades a la ciutat, exigeixi que cessi l’abús que estan exercint i després, per dignitat, plegui.
Carles Vega Castellví

Grup Municipal ERC-Avancem a la Paeria

dimarts, 19 de setembre de 2017

DEMOCRÀCIA EMMORDASSADA, TAMBÉ A LLEIDA

L’abril de 2014, per commemorar 35 anys d’ajuntaments democràtics, la Federació de Municipis de Catalunya i l’Associació Catalana de Municipis i Comarques van firmar una declaració conjunta que deia que la societat catalana va celebrar les eleccions de 1979 “amb il·lusió, esperança i amb la certesa que la llibertat era un valor que havíem de defensar després del llarg camí cap a la democràcia per fer una societat més justa”. Tres anys i mig després, veiem desvirtuada aquesta afirmació perquè alcaldes com el de Lleida estan contribuint a laminar l’exercici de la llibertat, aquell valor que calia defensar sota la dictadura. Més encara: amb el seu silenci davant els excessos del govern espanyol i la seua col·laboració obstaculitzant actes pel referèndum, Àngel Ros està coadjuvant a dinamitar els pilars mateixos de la democràcia.
Aquesta democràcia que sempre ha patit greus dèficits, sorgida d’una transició que mai va ser tal, comandada pel franquisme, que ha acabat fent de la democràcia el millor negoci: sota el paraigua de la reconciliació, ha continuat estant al poder o a la seua ombra, sense passar comptes per res ni demanar perdó. I els seus fills i filles, emparant-se en una constitució que fa aigües per tot arreu, en recuperen els mètodes repressius i els modernitzen.
Redueixen la democràcia a la llei. “Viva España, viva el rey, viva el orden y la ley” diuen els feixistes a les seues manifestacions. Curiosament –o no– el mateix que PP i C’s... Amb l’assentiment entusiasta del PSOE. Els drets democràtics més elementals, limitats o prohibits per –segons ells– garantir la llei. I fent actuar fiscals i policies com a executors. Aplicant mètodes indubtablement repressius i intimidatoris. Excedint-se cada cop més. En nom de la sacrosanta unitat d’Espanya, posant en perill, si cal, els valors democràtics. Preservant, és clar, l’statu quo.
En canvi, les aspiracions nacionals de molts catalans han anat sempre lligades a la defensa de la democràcia i el desig de llibertat. L’actual lluita de la majoria social per una nació catalana ho és també per la democràcia i per la llibertat. I contra l’statu quo. Ja que s’ha demostrat que els governs d’Espanya possibles s’han blindat contra la democràcia, la llibertat i la regeneració i el canvi. I donen mostres preocupants que la seua prioritat és i serà mantenir les catalanes i els catalans com a súbdits d’un sistema instal·lat en l’immobilisme.
Miquel Iceta, amb Àngel Ros al costat, ha dit que calia posar el comptador a zero... És clar que el zero és la unitat d’Espanya. Així, amb una gran gesticulació no exempta de victimisme, donen suport al PP en l’incompliment de les lleis que diuen defensar. I, en nom de la democràcia, criden a l’abstenció. Amb el mateix cinisme amb què el govern del PP anomena “Acuerdo por el que se adoptan medidas en defensa del interés general” la intervenció de finances de la Generalitat, que impedirà el cobrament de la renda mínima garantida o retardarà el dels ajuts a les persones en situació de dependència i el de les factures als proveïdors (vet aquí l’interès general).
Àngel Ros, més enllà de la seua entesa amb C’s i PP per l’alcaldia, ha entrat en campanya donant suport incondicional a Rajoy. President del PSC abans que alcalde Lleida, ha oblidat el clam dels lleidatans que volen decidir (com ell, mesos enrere) i ha abraçat l’unionisme predemocràtic: el de “una, grande y libre”; que nega el dret a votar i torpedina la separació de poders; que fomenta la discòrdia i acusa els altres de dividir la societat; que, després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, ha mostrat el seu perfil més xenòfob. Per a més deliri de l’etnocentrisme hispànic.
I parla de complir la llei, Ros! El nostre grup municipal ve denunciant des de fa molt temps que el govern municipal, amb ell al capdavant, comet irregularitats en el compliment de la llei: de la Llei de contractació, de la Llei d’hisendes locals, de la Llei de política lingüística, de la Llei de transparència, de la Llei de règim local (la catalana i l’espanyola). Complir la llei... És clar que la llei no és més que un pretext: Com ho és per al govern espanyol i els partits que hi donen suport (Pedro Sánchez mediante), que tenen poc o gens interès a complir-la: la corrupció d’uns i altres continua impune, menystenen les sentències desfavorables del TC, neguen la separació de poders fent que l’executiu s’atribueixi funcions del legislatiu i el judicial, menyspreen el marc competencial autonòmic, incompleixen les pròpies lleis de pressupostos, utilitzen els mecanismes de l’Estat en benefici propi, promouen modificacions abusives i vergonyants del marc legal... I construeixen un relat fals sobre la il·legalitat del referèndum. Ho diuen veus tan poc sospitoses d’independentisme com l’alcaldessa de Madrid, que és jutgessa emèrita: ni el TC ni ningú no l’ha declarat mai il·legal, sinó que suspèn mentre no hi hagi un fallo definitiu.
Així que continuem compromesos amb el referèndum, perquè va d’això: apoderament de la ciutadania,  participació, democràcia. I, evidentment, continuem fent campanya pel sí a una república catalana nova, que vol dir: canvi d’un sistema polític malalt, corrupte, degenerat; ruptura amb un Estat espanyol els governants del qual posen impediments al progrés de Catalunya, no vetllen pel benestar de la seua ciutadania i han emmordassat la democràcia.
Carles Vega Castellví
Grup Municipal ERC-Avancem a la Paeria




dimarts, 12 de setembre de 2017

TENIM PARADOR, PERÒ NO ATURADOR


A mitjan mes de juliol, es va inaugurar el parador de turisme construït per l’Estat a l’edifici del Roser, un edifici que no podia perdre el seu sentit històric i simbòlic una vegada convertit en equipament hostaler. Per això, la condició que ERC, al govern municipal amb PSC i ICV, va posar per acceptar-ho fou que s’hi creés un Centre d’Interpretació del 1707, que hauria de servir per preservar la memòria de l’esdeveniment més cruel de la història de la nostra ciutat, amb més de set-cents lleidatanes i lleidatans assassinats per defensar amb la seva vida la ciutat de Lleida de la invasió de Felip V. El centre d’interpretació, integrat en l’oferta global del Parador de Turisme, havia de servir per explicar la historia de l’edifici i com era Lleida dins la Catalunya d’aquella època negra. Amb la proposta, acceptada per Àngel Ros, es feia compatible el projecte turístic (iniciativa de l’Estat acordada amb l’alcalde) amb la defensa del simbolisme de l’edifici.
No s’hi ha fet res d’això. L’únic testimoni que hi ha és la placa commemorativa que ja hi havia a l’espai d’entrada, col·locada ara en un roglet que s’ha quedat en no-res. Com en no-res s’ha quedat –a Lleida i al país– el compromís del PSC amb el canvi i la regeneració del sistema, amb el progrés de Catalunya, amb el benestar de la seua ciutadania. I, sobretot, el compromís del PSC amb la democràcia. Perquè d’això es tracta el referèndum: apoderament de la ciutadania,  participació, democràcia. D’això es tracta la proposta de votar per una república catalana nova: canvi d’un sistema polític malalt, corrupte, degenerat; ruptura amb un Estat espanyol els governants del qual posen impediments al progrés de Catalunya, no vetllen pel benestar de la seua ciutadania i han emmordassat la democràcia.
I els governants espanyols han trobat un aliat incondicional en el partit socialista. Hores d’ara, a Espanya i a Catalunya, PSOE-PSC i PP són el mateix. Àngel Ros, més enllà de la seua entesa amb C’s i PP per l’alcaldia, està donant suport incondicional a Rajoy. Fins al punt que vam saber de la vergonyant felicitació que va rebre per part de 13TV, la més ultra de totes. L’espectacle és esperpèntic: a Espanya, donant suport incondicional a Rajoy; a Catalunya, Iceta aplaudit per Garcia Albiol (i Carrizosa). Àngel Ros, president del PSC abans que alcalde Lleida, ha abraçat l’unionisme predemocràtic: el de “una, grande y libre”; el mateix que nega el dret a votar i ha polvoritzat la separació de poders; el mateix que fomenta la discòrdia i acusa els altres de dividir la societat; el mateix que, després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, ha mostrat el seu perfil més xenòfob. Per a més deliri de l’etnocentrisme hispànic, de l’”antes roja que rota” s’ha passat a “que sea azul y sin Abdul”.
Les aspiracions nacionals de molts catalans han anat sempre lligades a la defensa de la democràcia i el desig de llibertat. En la nit del franquisme i ara. La lluita dels partits socialistes catalans contra Franco era per aquest triple i indestriable objectiu. Era contra l’statu quo. L’actual lluita de la majoria social per una nació catalana ho és també per la democràcia i per la llibertat, també contra l’statu quo. Ja que s’ha demostrat que els governs d’Espanya possibles s’han blindat contra la democràcia, la llibertat i la regeneració i el canvi. I donen mostres preocupants que la seua prioritat és i serà mantenir les catalanes i els catalans com a súbdits d’un sistema instal·lat en l’immobilisme. Que basa la proclamació el valor suprem de la llei, per damunt de la voluntat del poble.
És clar que la llei no és més que un pretext, ja que el govern espanyol i els partits que hi donen suport (Pedro Sánchez mediante) tenen poc o gens interès a complir-la ells mateixos: la corrupció d’uns i altres continua impune, menystenen les sentències desfavorables del TC, neguen la separació de poders fent que l’executiu s’atribueixi funcions del legislatiu i el judicial, menyspreen el marc competencial autonòmic, incompleixen les pròpies lleis de pressupostos, utilitzen els mecanismes de l’Estat en benefici propi, promouen modificacions abusives i vergonyants del marc legal... I així anar fent.
Queda clar, doncs, que no és l’imperi de la llei: és la llei del més fort. La que s’imposa escenificant la humiliació a través de la judicialització de la política. La que fa de la bronca i l’amenaça la seua manera de fer. La que, com en els temps del franquisme més repressiu, no dubta a intoxicar amb la premsa afecta al règim, ni a vigilar amb la Guàrdia Civil ni a intimidar amb la presó, la inhabilitació i la confiscació del patrimoni personal i familiar.
Queda clar, doncs, que no hem de defallir. Per la democràcia, per la llibertat, pel progrés de Catalunya i de TOTA la seua gent (no només la d’uns quants). I estic convençut que no defallirem: no tenim aturador.

Carles Vega Castellví
Grup  Municipal ERC-Avancem a la Paeria de Lleida.

dimarts, 5 de setembre de 2017

NI POR NI ODI: democràcia i llibertat


La primera reacció de molta gent davant l’horror dels atemptats a Barcelona I a Cambrils, va ser preguntar-se què havia fallat perquè uns joves que s’han criat a Catalunya s’acabin rebel·lant contra la societat on viuen. Una societat, la catalana, que vol viure la diversitat i la pluralitat, malgrat les dificultats que això comporta i els errors que totes i tots cometem. Es tracta una qüestió d’encaix social més que no pas cultural ni –encara menys– religiosa: de qui no se sent integrat en una societat, de qui es creu o es vol exclòs de la comunitat on viu. I no pas pel fracàs de les polítiques d’integració i de la tasca col·lectiva d’acollida, que s’han demostrat extremadament útils per a cohesionar la nostra societat, sinó per dimissió personal. Perquè hi ha gent que desenvolupa un sentiment de rebuig cap a la societat d’acollida, com a resposta a l’exclusió que, malgrat tots els esforços fets, ha percebut des d’entorn social en què s’han sentit marginats i, per tant, sense gaires perspectives de futur.
D’això, en pot resultar una situació en què els elements interessats a fomentar l’odi i alimentar la violència ho tenen molt fàcil. Per tot plegat, ens arribem a preguntar què ha fallat. Apareixen dubtes comprensibles de si ho fem prou bé. No hem de dubtar, però, que aquest sigui el camí: davant la inadaptació dels uns i la incomprensió dels altres, més polítiques de cohesió social; davant l’odi i el foment de la fractura social, més obertura i treball per la confiança mútua. Un manifest consensuat  a pocs dies per una vuitantena d’entitats deia que “els que volen sembrar la por i el terror ho fan per alimentar l’odi, per aixecar murs i estendre rumors; davant l’odi, el que aixequem és la veu per dir alt i clar que la pau i la no-violència són el nostre camí”. Per això, la nostra por és el seu triomf. La nostra serenor, el seu fracàs.
La gent de Lleida va manifestar el rebuig a la violència en diverses concentracions als carrers de la ciutat, i també per les xarxes socials. La gent deia que no tenia por i felicitava els mossos d’esquadra i n’agraïa la capacitat demostrada. En general, la ciutadania lleidatana, com la catalana, va dir als nostres carrers (fóssim a Lleida, a Cambrils o a Barcelona) que volem viure en pau i sense por. Amb l’orgull de ser una societat diversa i acollidora, que reacciona amb solidaritat i sensibilitat davant el patiment aliè. Amb la satisfacció de tenir uns serveis d’emergències, sanitaris i policials altament capacitats i extraordinàriament fiables. Dignes de reconeixement diria que universal.
Sorprenentment, la reacció dels mitjans polítics i periodístics –que acaben sent la mateixa cosa– de la caverna, i fins i tot alguns de policials, ha anat en el sentit de desacreditar l’actuació d’aquests serveis i, a la fi, fer allò que exigien que no es fes: polititzar uns actes terroristes. Amb quina finalitat? Ho tinc clar: desestabilitzar la societat catalana. Es fregaven les mans pensant-se que la por hauria vençut i es van trobar una reacció cívica i política serena, sense cap ombra de xenofòbia.
Per això, després d’hores de desconcert cavernari i d’absència i inacció del Govern espanyol, es van apressar a mentir i presentar una realitat dels atemptats totalment deformada i manipulada. Com van fer amb els atemptats de l’11-M a Madrid. Només que aleshores es negava que fos es tractés de terrorisme jihadista, es parlava d’ETA i s’acusava d’electoralisme els crítics amb el Govern espanyol i ara s’associava jihadisme i procés, es parlava de conflicte d’identitats espanyol/català alimentat des de Catalunya i s’acusa els Mossos d’excloure Policia i Guàrdia Civil. I més coses que han anat sortint més tard. Gens casualment, s’acusava més o menys obertament el sobiranisme de fomentar la violència terrorista.
En aquest context, l’actuació de les delegacions de catalanes de PP, C’s i PSOE ha sigut deplorable. Parlar d’unitat dels demòcrates referint-se a l’acceptació d’un vell i inacceptable pacte antiterrorista, intentant desacreditar una gestió tan impecablement democràtica com la que s’ha dut a terme des de la societat i les institucions catalanes, excloent la policia catalana de l’accés a informació vital per prevenir i combatre el terrorisme... PP, C’s i PSOE van reclamar que el Parlament català reconegués Policia i Guàrdia Civil, però han callat quan els Mossos han estat postergats pel Govern espanyol. Així que qui barreja procés i jihadisme són aquests partits, que permeten irresponsablement que Catalunya visqui a les fosques de la lluita continental contra el terrorisme amb la finalitat de laminar l’acció de les institucions pròpies.
No he sentit ningú cap grup polític local que es queixi d’això: en aquestes circumstàncies, com es pretén que la Junta Local de Seguretat de Lleida actuï com a tal? No he sentit que es reclami més responsabilitat per treballar per una ciutat més cohesionada. No he sentit que cap catalanista federalista de Lleida exigeixi que es deixi exercir sense interferències de l’Estat les competències pròpies de Catalunya. No he sentit que cap constitucionalista lleidatà reclami actituds més democràtiques als constitucionalistes de la gran Nació espanyola.
De tota manera, més preocupant que tot això (que ja és dir!) és que les actituds mediàtiques i polítiques–que acaben sent la mateixa cosa– de l’unionisme acabin embrutant la vida social de Lleida i de Catalunya. Aquí també és aplicable el que deien les desenes d’entitats que es manifestaven contra els atacs terroristes: “els que volen sembrar la por i el terror ho fan per alimentar l’odi, per aixecar murs i estendre rumors; davant l’odi, el que aixequem és la veu per dir alt i clar que la pau i la no-violència són el nostre camí”. I torno a dir: per això, la nostra por és el triomf de l’odi; la nostra serenor, el seu fracàs. Per la pau i la cohesió socials i pel futur de Lleida i de Catalunya: sí, a la democràcia; no, a la por!
Carles Vega Castellví
Grup  Municipal ERC-Avancem a la Paeria de Lleida.