#NovaLleida

La independência comença als municipis

dimecres, 2 de maig de 2018

Un POUM sense consens


La setmana passada, el govern de Ros i els seus socis de la dreta unionista –trànsfuga inclosa– van confirmar que funcionen com un bloc en els temes importants de ciutat. Tant al ple extraordinari del POUM com al ple ordinari, en què no va prosperar cap moció de les que vam presentar els grups de l’oposició real, pel vot contrari del que és, sens dubte, el bloc del 155.

Dimecres, aprovaven el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Lleida (POUM) gairebé per la mínima, amb només 15 dels 27 vots del Ple. Dic PER LA MÍNIMA i NOMÉS perquè, en un ajuntament conformat per sensibilitats tan diverses, no es pot deixar fora de l’acord quatre dels set grups municipals ni el 45% dels regidors. I és el que va fer Ros: deixar-nos fora de l’acord, ja que no va fer els passos necessaris per buscar el consens, ni tan sols per acceptar-nos les esmenes. Però també va deixar fora de l’acord tota aquella gent i tots aquells grups socials que no han tingut l’oportunitat de participar en l’estadi previ a l’aprovació del Pla.

El POUM és una norma de gran importància, que ordena la ciutat i el seu terme municipal i en dissenya el desenvolupament i el creixement futurs. Té un contingut tècnic. Però és una eina política, ja que fixa el model de ciutat per als propers anys. I com a guia per dissenyar una ciutat per a tothom, requereix consens polític i no l’aprovació tal com es va fer. Requereix debat públic, amb llum i taquígrafs, i no negociacions de despatx, en un acte de ben poca transparència.

Fa gairebé quatre mesos que anem dient que considerem aquest POUM un document inacabat, ja que hi calia dos elements que per a nosaltres són indispensables: un procés realment participatiu i la incorporació de diversos documents complementaris (pla de mobilitat, pla estratègic del riu, estudi sobre l’impacte de la implantació de noves superfícies comercials i ordenança del paisatge).

Tot i haver-ho reclamat repetidament i haver demanat en forma d’esmena la seva retirada, l’equip de govern s’hi va negar en rodó. Amb la qual cosa, no hi podíem votar a favor. Però la nostra posició negativa davant del POUM no és només per una qüestió metodològica. És també per una qüestió conceptual: de models. De model de gestió urbanística i de model de ciutat.

El model de gestió urbanística que l’inspira ens sembla opac, especulatiu i que no respon a l’interès general. Opac, perquè hi ha coses que no s’expliquen. Com per exemple, per què hi ha canvis en la qualificació i el desenvolupament d’alguns sectors urbans. O quins objectius, quines actuacions concretes i quines previsions econòmiques hi ha en el Pla Mariola 20.000, presentat a bombo i plateret (i per cert que sense abans haver sigut discutit a l’Ajuntament).

El model de gestió és especulatiu perquè és un que-hay-de-lo-mio.com. S’ha reconegut que s’ha tingut en compte que hi ha interessos de determinats inversors que calia preservar. Determinades actuacions es fien a la iniciativa del privat i a l’arbitrarietat, a criteris difícilment demostrables de priorització i de “disponibilitat d’oferta suficient” d’habitatges buits. Perquè deixa ben clar que les noves àrees comercials definiran el desenvolupament urbanístic.

El model de gestió no respon a l’interès general perquè no han buscat consensuar, sinó pactar el seu model; per què hi ha interessos privats que s’han prioritzat; perquè permet que, en base a criteris subjectius (i, per tant, arbitraris), s’autoritzin determinades operacions urbanístiques.

Pel que fa al model de ciutat, estem enormement distanciats. Als antípodes. El nostre és un model de ciutat inclusiva, compacta, que facilita la cohesió social, amb mobilitat sostenible i saludable, amb comerç de proximitat, on la iniciativa pública és la que ordena el seu creixement i desenvolupament. El que importa és l’habitabilitat, i no l’aparença ni els brindis al sol, com els que fa Ros amb un POUM que inclou propostes que no sabem ben bé si les veurem mai: un tren urbà que ell diu tramvia (que depèn d’Adif i de Ferrocarrils de la Generalitat), unes les illes verdes interiors (que es faran si volen els constructors de pisos), unes inversions al Centre Històric (que es faran si volen els promotors immobiliaris), una oferta d’habitatge social suficient (tot i que es deixa la necessària inversió pública sota mínims). I així anar fent: un continu brindis al sol a la ciutat de la boira...
Mentre es deixa tot el protagonisme a la iniciativa privada. És clar: a la Paeria, en els darrers anys, les coses s’han fet de tal manera que no hi ha diners per a la inversió pública. Ni lloc per al consens.

dimarts, 3 d’abril de 2018

Quan parlem de presó i exili, parlem de democràcia


Al darrer ple municipal, el vot de qualitat de l’alcalde Àngel Ros va impedir que prosperés una moció per la llibertat dels presos polítics i una política penitenciària respectuosa amb els Drets Humans, cosa que incloïa l’acostament dels presoners a casa, presentada per ERC-Avancem, amb el suport de PdCat, Crida i Comú. Cal recordar que, a la Diputació, el PSC s’havia abstingut a la votació de la mateixa moció dos dies abans. A la Paeria, hi van votar en contra i van presentar una contramoció on, a més de negar que hi hagi presos per raons polítiques, es demanava respecte a les decisions de Llarena i, alhora, l’acostament dels presos. El document era tan contradictori (ja que no els acosten per decisió del jutge) i políticament tan impresentable que no va tenir el suport de cap altre grup.
Al Ple, hi va ser present la situació d’abús judicial. A les bancades dels partits que continuem creient en la democràcia i a la part del públic, on hi havia membres dels CDR de Lleida. Tan present que, quan es va fer públic l’empresonament de Forcadell, Bassa, Romeva, Turull  i Rull, el nostre grup va decidir abandonar el Ple, com també PdeCat i CUP. No podíem seguir. Per dignitat. Perquè la falta d’empatia del bloc que han format conscientment PSC, Ciudadanos i PP havia arribat al menyspreu davant la situació de gent com Marta Rovira, a l’exili des de divendres mateix. La simbiosi entre aquests tres grups ha arrossegat Ros a abraçar el 155, alinear-se amb tesis antidemocràtiques i feixistoides i prendre a decisions impròpies d’un socialista.
Des d’ERC vam intentar –com ho havíem fet en altres ocasions– que PSC fes un gest per trencar la seua dinàmica de blocs, però Ros –com ho ha fet en altres ocasions– amb les seues aliances i les seues actituds, ho ha impedit i, amb els seus actes, ho ha rebutjat. I la portaveu Mínguez, cada cop més escorada cap a la dreta i cap a l’espanyolisme més intransigent. Amb una actitud constant de desdeny cap a l’oposició. Amb la seua falta d’escrúpols davant el patiment de Marta Rovira, sobretot quan vaig verbalitzar el record per ella o quan vaig referir-me la resta de processats en la causa judicial contra l’independentisme.
L’allunyament penitenciari és un càstig social que vulnera els drets reconeguts pel Dret Internacional i atempta contra els drets humans. I ha afegit més tensió a la vida política catalana, immersa en una preocupant espiral d’excepcionalitat democràtica i jurídica. És un obstacle que dificulta la normalització política amb què confia la societat catalana, independentment de les seves conviccions i creences. Un obstacle que cada cop fa més gran l’acció cada dia més injusta d’una justícia polititzada, que violenta l’estat de dret, partint de la base que li toca defensar la sacrosanta unitat d’Espanya.
Així que Llarena ha entrat al Parlament. Per decidir qui pot ser i no pot ser president. Per tornar a empresonar Turull, Forcadell, Romeva, Bassa i Rull pel fet que estan fent política. Per impedir que tots ells, els que ja eren a la presó i els que són a l’exili i perseguits per euroordres pensades per a terroristes, puguin exercir els seus drets civils, malgrat que l’ONU insti Espanya perquè els permetin exercir. Per suspendre de funcions, si cal, Puigdemont i Comín. Per imputar delictes inversemblants, partint-se la feina amb els partits del 155 a l’hora de fustigar un moviment polític i social pacífic i democràtic com l’independentista, al qual busquen incansablement de presentar com a violent. Per fer saber a Catalunya que els òrgans de l’Estat –TOTS els òrgans de l’Estat– estan disposats a tot: fer ostatges, intervenir les institucions, violentar la democràcia.
Aquest plantejament parteix de la premissa que hi ha dos coses prèvies a la democràcia: l’una, la unitat d’Espanya; l’altra, la llei. És més, la Unitat d’Espanya és Llei, tot amb majúscula. I és prèvia a tot. Moisès devia baixar del Sinaí amb els manaments de la Llei cristiana i el manament de la Unitat hispana. Els pintors rupestres d’Altamira i del Cogul no sé si ho sabien, que eren una mateixa nació; però el PP, Ciudadanos, el PSOE, Llarena i Àngel Ros sí, que ho saben.
Dissabte, 24 de març, vam sentir Miquel Iceta defensar la superació dels blocs. Al nostre grup municipal ens en vam alegrar. Al cap i a la fi, és el mateix que demanem des de fa mesos a Àngel Ros que faci a la Paeria (algun dels seus regidors i regidores n’estarien encantats). Però va ser una cosa momentània: al cap d’una estona, tota la diputacia del PSC va fer miques aquest missatge desdenyant els familiars de presoners presents al Ple del Parlament. Com havien fet el dia abans els seus paers al Ple de l’Ajuntament de Lleida. Ja es veu que la política municipal no es pot abstreure de la catalana. Els esforços que fem alguns per superar el frontisme a la ciutat i al país es veuen estroncats per la resistència d’alguns altres al canvi i a la regeneració democràtica. Perquè estem parlant d’això: de democràcia.

dilluns, 19 de març de 2018

Llibertat i respecte als Drets Humans dels presos polítics



El proppassat divendres, es van complir 5 mesos de l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. La nit de diumenge a dilluns ha estat la número 136 que Oriol Junqueras i Joaquim Forn no dormen a casa. Cuixart i Sànchez són a la presó de Soto del Real des del 16 d’octubre, mentre que el vicepresident Junqueras i el conseller Forn (que ha contret tuberculosi) són a Estremera des del 2 de novembre. A 600 km. dels seus domicilis, famílies i vincles afectius.
Són coses que no hem d’oblidar, i encara menys ens hi hem d’acostumar. Perquè hi són de forma injusta. Perquè, malgrat que tots quatre han actuat sempre de manera pacífica, els van privar de llibertat preventivament, sense judici previ, sota acusacions inventades i limitant-los il·legalment els drets civils d’expressió, de participació en campanya electoral i, en el cas de Junqueras i Sànchez, d’exercici de càrrec electe al Parlament de Catalunya.
La presó preventiva ha estat repetidament considerada per juristes i jutges com una mesura excepcional, que només ha de ser mantinguda quan sigui estrictament necessari i mai amb finalitat punitiva. Aquesta política penitenciària, entesa com un “càstig social” des de l’àmbit dels drets humans, ha afegit més tensió a la vida política catalana, immersa en una preocupant espiral d’excepcionalitat democràtica i jurídica. I cada cop més gent, de dins i fora de Catalunya, veu en aquesta situació un obstacle per a la normalització política amb què confia la societat catalana.
D’altra banda, segons el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics aprovat per l’ONU i el Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals, l’empresonament d’una persona s’ha d’efectuar a la presó més propera a la seua llar. Hi ha diverses normatives que qüestionen el procediment penitenciari de l’empresonament lluny de la pròpia llar, com ara el principi de seguretat de les persones detingudes o empresonades admès el 9 de desembre de 1988 per l’Assemblea General de l’ONU, que diu textualment “Si la persona detinguda o presa així ho requereix, se la mantindrà en una presó situada a una distància raonable de la seua residència habitual”. El 6 d’octubre de 2017, el Parlament Europeu va aprovar l’anomenat Informe Bergeron sobre les condicions i sistemes penitenciaris de la UE, en què es condemna l’allunyament dels presos perquè “constitueix un càstig afegit per a les famílies dels reclusos”.
La situació d’allunyament respon a una pràctica penitenciària coneguda com la dispersió que a l’Estat espanyol s’ha utilitzat des de l’any 1978, principalment en persones acusades per delictes de terrorisme. És evident, doncs, que tractant d’igual manera els independentistes, estan projectant el missatge subliminal que independentisme és terrorisme.
Però és que, a més, aquesta circumstància no només afecta les persones empresonades, que són aïllades del seu entorn i els seus orígens, sinó també les seues famílies i amistats, que han de pagar els costos econòmics i emocionals d’aquest allunyament. I també riscos personals, ja que, segons alerta el col·lectiu pels drets humans i l’apropament de les persones preses basques (SARE), des de que s’aplica aquesta pràctica penitenciària, hi ha hagut 400 accidents de trànsit en què s’hi ha vist implicats familiars de presos i hi han mort 16 persones.
Davant d’aquesta situació d’excepcionalitat, diversos grups de l’Ajuntament de Lleida hem exigit reiteradament la posada en llibertat dels quatre presoners i hem denunciat la manifesta irregularitat que suposa la presó preventiva imposada. Igualment, hem denunciat l’existència d’altres casos de presoners per raó de consciència i n’hem demanat també l’excarceració.
És per això que hem promogut una moció conjunta dels grups municipals a la Paeria de PDeCAT, ERC-Avancem, la Crida per Lleida-CUP i el Comú de Lleida perquè l’Ajuntament de Lleida expressi el rebuig a la decisió de mantenir en presó preventiva el vicepresident Junqueras, el conseller Forn i els presidents de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural, Sànchez i Cuixart, i a reclamar la seua posada en llibertat de forma immediata, i que si això no succeeix, siguin traslladats a centres penitenciaris propers a la seua llar. Amb això, volem fer palès que Lleida és una ciutat compromesa amb els valors de llibertat, pau i defensa dels drets humans, i amb la dignificació de la vida política dels reclusos. I que rebutja l’allunyament dels presos polítics dels seus familiars i s’oposa a normalitzar aquesta pràctica. Encara que l’alcalde, el seu govern municipal i els seus socis del 155 mantinguin el suport a la política de PP, PSOE i C’s de càstig personal a l’independentisme, regressió en les llibertats i els drets civils fonamentals, involució política  i menyscabament de la voluntat democràtica del poble de Catalunya.

dilluns, 5 de març de 2018

Digueu-li transfuguisme


Fa ben pocs dies, Àngel Ros ens va sorprendre amb un acord pel qual incorporava al seu equip de govern una regidora trànsfuga. Tot i que, tant ell com la regidora, es negaven a utilitzar aquesta terminologia. S’hi negaven perquè tots eren –som—conscients que és una mala praxi política i perquè el PSOE va firmar fa uns anys un acord contra el transfuguisme en el món local.
Però no és gens estrany que Ros incorri en una mala praxi, ja ho ha fet altres cops. Per exemple, firmar o anunciar acords com a alcalde en campanya electoral, com és l’anunci –com a alcalde, no com a candidat– que la Paeria comprava l’edifici de la farinera La Meta (i per cert que ja he perdut el compte dels cops més que ho ha anunciat). Per exemple, negar o dificultar que regidors de l’oposició tinguem accés a la informació. Per exemple, instrumentalitzar la llengua per mantenir el seu càrrec i el d’alguns altres. Per exemple, fer un tracte desigual als empresaris de la ciutat en contractació i compra de béns i serveis o en l’observança del compliment de les ordenances. Per exemple, fer despeses de difícil justificació en difusió i propaganda... I més exemples que podríem citar. Són il·legalitats? Majoritàriament, no. Però sí comportaments impropis.
Tampoc no és estrany que no respecti un acord, també ho ha fet altres cops. Acords amb associacions i entitats, amb col·lectius, amb grups polítics... Al nostre grup municipal, tenim ben present l’incompliment de l’acord per a l’aprovació dels pressupostos 2016. Mostra fefaent que, per a Ros, la paraula donada no té valor. O, si m’apureu, té valor el que li és donar-la, la paraula. Vull dir que allò important no és QUÈ, sinó PER A QUÈ: l’important no és complir el compromís, sinó aconseguir suports per així poder fer el que interessa.
Malgrat tot, encara que donéssim per bo que el que va passar fa poc a la Paeria no té el nom de transfuguisme, continuaria sent una mala praxi i un incompliment de l’acord de partits. O és que ho podem donar per acceptable? Algú que és regidor o regidora, ho és en virtut de la seua inclusió en una llista electoral. Si aquell algú marxa de la llista electoral hauria de deixar el càrrec, perquè la ciutadania va votar la llista, no a ella o a ell. Si aquell algú dóna suport a l’alcalde, li està donant el suport d’uns vots que no havia obtingut a les eleccions. Així que l’alcalde –Àngel Ros– s’apropia doblement de coses que no li corresponen: el suport d’una regidora que abans no tenia i de la part proporcional de vots que resta al grup municipal afectat. Uns 1.500 vots. És allò de guanyar als despatxos allò que no va ser capaç de guanyar a les urnes.
Amb tot, ningú amb una mica de criteri no pot acceptar que això no sigui un cas de transfuguisme. Per molt que vulguin adduir que la regidora que ha abandonat la llista amb la que va entrar a l’Ajuntament simplement ha passat a ser no adscrita i no ha propiciat cap canvi d’alcaldia. Que el seu partit va ser soci del PSC-PSOE a les llistes al Parlament? Eren unes altres eleccions. I aquell partit no es va presentar a les municipals. Així que prou de manipular, d’alterar el nom de les coses, prou d’amagar l’apropiació d’una acta de regidora al darrere d’un eufemisme. En una cançó de Joaquín Sabina, un lladregot atraca el cantant etzibant-li “subvencioname unos picos”. Un eufemisme bastant més poètic i més aparent que el de Ros. Et roben igualment la cartera, però amb gràcia.
En política, les actituds ètiques són molt important. No s’exerceix un càrrec públic per treure’n profit personal, o no hauria de ser així, sinó per estar al servei de la gent. Així que el relativisme moral amb què es mouen alguns càrrecs públics és del tot inacceptable. El paper del governant no és només gestionar i buscar l’eficiència i la utilitat per damunt de tot, perquè aleshores es perd la referència del bé comú i la de l’honorabilitat i el rigor en l’exercici del càrrec. Aspectes aquests que, si són importants en la política en general, ho són més en la política local.
Altrament, s’esvaeixen els principis ètics de la política alhora que la dimensió democràtica i transformadora de l’Administració pública, en el nostre cas la Paeria. Foragitem, doncs, les males praxis del nostre Ajuntament, senyor Ros. No posem Lleida, altre cop, en evidència. Ja n’hi ha prou amb passar vergonya per altres coses, com ara els carrers amb noms franquistes.

dilluns, 19 de febrer de 2018

L'escola, la llengua i el 155


El govern del PP i els seus socis –cada cop més rivals– de Ciudadanos s’han passat mesos posant en tensió el model educatiu català tot afirmant que s'adoctrinen els estudiants, en un exercici de qui la diu més grossa. En el seu estira-i-arronsa per l’hegemonia en el nacionalisme hispànic, en el qual el PSOE per cert no vol perdre pistonada, el model educatiu hi juga un paper preponderantíssim. Del “vamos a españolizar a los niños catalanes” han passat al, “vamos a hacer clases donde sólo se hable español”. I diu que ho farà des de Madrid, emparant-se en l’article 155, un partit que només té 4 diputats al Parlament de Catalunya.
Perquè l'anunci del Govern que, aprofitant la vigència de l’aplicació de l’article 155 de la CE, modificarà el procés de preinscripció del Departament d'Educació de la Generalitat introduint la possibilitat que els pares triïn el castellà com a llengua vehicular en l’educació dels seus fils i filles en les noves matriculacions del curs 2018-2019 és un avís que es pretén separar els alumnes per raó de la seua llengua. Es pretén convertir l’escola catalana en una escola segregadora per raons ètniques. Això és molt greu.
Això significa operar una modificació substancial en el sistema educatiu de Catalunya, mitjançant el qual –de retruc– canviar la política lingüística de Catalunya. Espanyolitzar és arraconar la llengua catalana, marginar-la en l’únic àmbit social on té un paper central i una presència notable. I dic una presència notable perquè als nostres centres educatius l’ús la llengua catalana té un espai important, però continua patint tant en els àmbits estrictament no acadèmics com en els pròpiament acadèmics: les converses de passadís, els jocs de pati, les tutories... Però també les classes, les activitats curriculars i les extracurriculars i les complementàries...
Els diversos experts i els organismes internacionals que s’han manifestat al respecte del model educatiu català n’han destacat l’èxit pedagògic i la importància social. La immensa majoria de la nostra societat n’aprova la vigència. La comunitat educativa hi dóna suport unànime i incondicional. Els entesos en matèria de ciències socials i, més específicament, en sociologia i sociolingüística l’assenyalen com un dels pilars bàsics per a la cohesió social del nostre país alhora que un dels elements bàsics per a la pervivència de la llengua catalana, en la seua resistència a ser desplaçada per l’espanyola i, en menor mesura, per les altres llengües que s’usen al territori.
I és d’això, en definitiva, del que es tracta: de desplaçar la llengua catalana. Ja està minoritzada en els mitjans d’informació, en el món de la justícia –si és que n’hi ha–, en les transaccions comercials, en les places i els carrers de moltes ciutats, etcètera. Però el nacionalisme espanyol més reaccionari no en té prou. El principi que “siempre la lengua fué compañera del Imperio” (frase encunyada al segle XV) surt a passejar cíclicament, gairebé tantes vegades com el “hay que bombardear Barcelona cada 50 años” (dita per primer cop fa segle i mig). Ara, bombardegen el català.
És l’etern retorn. La incapacitat de pensar una Espanya on, a part de “lo castellano” hi càpiga “lo demás”. La Constitució espanyola, per exemple, només designa pel seu nom la llengua castellana; les altres llengües són anomenades així: “las demás lenguas españolas”.
L’Ajuntament de Lleida, com a administració local d’una de les ciutats més importants del país, s’ha d’alinear en la defensa de la llengua catalana en tots els àmbits. Malgrat que els pactes que l’alcalde hagi fet per mantenir el seu càrrec i el d’alguns altres contemplin el desplaçament del català. Malgrat que els acords del PSC-PSOE, Ciudadanos i PP comportin aberracions i abusos com el de l’aplicació del 155. A Lleida, aquest 155 pactat pel PSC-PSOE ja ens va prendre l’art sacre del Museu de Lleida. Esperem que el Paer en cap tindrà clar que ara no ens hem de deixar prendre la llengua.