#NovaLleida

La independência comença als municipis

dimarts, 12 de setembre de 2017

TENIM PARADOR, PERÒ NO ATURADOR


A mitjan mes de juliol, es va inaugurar el parador de turisme construït per l’Estat a l’edifici del Roser, un edifici que no podia perdre el seu sentit històric i simbòlic una vegada convertit en equipament hostaler. Per això, la condició que ERC, al govern municipal amb PSC i ICV, va posar per acceptar-ho fou que s’hi creés un Centre d’Interpretació del 1707, que hauria de servir per preservar la memòria de l’esdeveniment més cruel de la història de la nostra ciutat, amb més de set-cents lleidatanes i lleidatans assassinats per defensar amb la seva vida la ciutat de Lleida de la invasió de Felip V. El centre d’interpretació, integrat en l’oferta global del Parador de Turisme, havia de servir per explicar la historia de l’edifici i com era Lleida dins la Catalunya d’aquella època negra. Amb la proposta, acceptada per Àngel Ros, es feia compatible el projecte turístic (iniciativa de l’Estat acordada amb l’alcalde) amb la defensa del simbolisme de l’edifici.
No s’hi ha fet res d’això. L’únic testimoni que hi ha és la placa commemorativa que ja hi havia a l’espai d’entrada, col·locada ara en un roglet que s’ha quedat en no-res. Com en no-res s’ha quedat –a Lleida i al país– el compromís del PSC amb el canvi i la regeneració del sistema, amb el progrés de Catalunya, amb el benestar de la seua ciutadania. I, sobretot, el compromís del PSC amb la democràcia. Perquè d’això es tracta el referèndum: apoderament de la ciutadania,  participació, democràcia. D’això es tracta la proposta de votar per una república catalana nova: canvi d’un sistema polític malalt, corrupte, degenerat; ruptura amb un Estat espanyol els governants del qual posen impediments al progrés de Catalunya, no vetllen pel benestar de la seua ciutadania i han emmordassat la democràcia.
I els governants espanyols han trobat un aliat incondicional en el partit socialista. Hores d’ara, a Espanya i a Catalunya, PSOE-PSC i PP són el mateix. Àngel Ros, més enllà de la seua entesa amb C’s i PP per l’alcaldia, està donant suport incondicional a Rajoy. Fins al punt que vam saber de la vergonyant felicitació que va rebre per part de 13TV, la més ultra de totes. L’espectacle és esperpèntic: a Espanya, donant suport incondicional a Rajoy; a Catalunya, Iceta aplaudit per Garcia Albiol (i Carrizosa). Àngel Ros, president del PSC abans que alcalde Lleida, ha abraçat l’unionisme predemocràtic: el de “una, grande y libre”; el mateix que nega el dret a votar i ha polvoritzat la separació de poders; el mateix que fomenta la discòrdia i acusa els altres de dividir la societat; el mateix que, després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, ha mostrat el seu perfil més xenòfob. Per a més deliri de l’etnocentrisme hispànic, de l’”antes roja que rota” s’ha passat a “que sea azul y sin Abdul”.
Les aspiracions nacionals de molts catalans han anat sempre lligades a la defensa de la democràcia i el desig de llibertat. En la nit del franquisme i ara. La lluita dels partits socialistes catalans contra Franco era per aquest triple i indestriable objectiu. Era contra l’statu quo. L’actual lluita de la majoria social per una nació catalana ho és també per la democràcia i per la llibertat, també contra l’statu quo. Ja que s’ha demostrat que els governs d’Espanya possibles s’han blindat contra la democràcia, la llibertat i la regeneració i el canvi. I donen mostres preocupants que la seua prioritat és i serà mantenir les catalanes i els catalans com a súbdits d’un sistema instal·lat en l’immobilisme. Que basa la proclamació el valor suprem de la llei, per damunt de la voluntat del poble.
És clar que la llei no és més que un pretext, ja que el govern espanyol i els partits que hi donen suport (Pedro Sánchez mediante) tenen poc o gens interès a complir-la ells mateixos: la corrupció d’uns i altres continua impune, menystenen les sentències desfavorables del TC, neguen la separació de poders fent que l’executiu s’atribueixi funcions del legislatiu i el judicial, menyspreen el marc competencial autonòmic, incompleixen les pròpies lleis de pressupostos, utilitzen els mecanismes de l’Estat en benefici propi, promouen modificacions abusives i vergonyants del marc legal... I així anar fent.
Queda clar, doncs, que no és l’imperi de la llei: és la llei del més fort. La que s’imposa escenificant la humiliació a través de la judicialització de la política. La que fa de la bronca i l’amenaça la seua manera de fer. La que, com en els temps del franquisme més repressiu, no dubta a intoxicar amb la premsa afecta al règim, ni a vigilar amb la Guàrdia Civil ni a intimidar amb la presó, la inhabilitació i la confiscació del patrimoni personal i familiar.
Queda clar, doncs, que no hem de defallir. Per la democràcia, per la llibertat, pel progrés de Catalunya i de TOTA la seua gent (no només la d’uns quants). I estic convençut que no defallirem: no tenim aturador.

Carles Vega Castellví
Grup  Municipal ERC-Avancem a la Paeria de Lleida.

dimarts, 5 de setembre de 2017

NI POR NI ODI: democràcia i llibertat


La primera reacció de molta gent davant l’horror dels atemptats a Barcelona I a Cambrils, va ser preguntar-se què havia fallat perquè uns joves que s’han criat a Catalunya s’acabin rebel·lant contra la societat on viuen. Una societat, la catalana, que vol viure la diversitat i la pluralitat, malgrat les dificultats que això comporta i els errors que totes i tots cometem. Es tracta una qüestió d’encaix social més que no pas cultural ni –encara menys– religiosa: de qui no se sent integrat en una societat, de qui es creu o es vol exclòs de la comunitat on viu. I no pas pel fracàs de les polítiques d’integració i de la tasca col·lectiva d’acollida, que s’han demostrat extremadament útils per a cohesionar la nostra societat, sinó per dimissió personal. Perquè hi ha gent que desenvolupa un sentiment de rebuig cap a la societat d’acollida, com a resposta a l’exclusió que, malgrat tots els esforços fets, ha percebut des d’entorn social en què s’han sentit marginats i, per tant, sense gaires perspectives de futur.
D’això, en pot resultar una situació en què els elements interessats a fomentar l’odi i alimentar la violència ho tenen molt fàcil. Per tot plegat, ens arribem a preguntar què ha fallat. Apareixen dubtes comprensibles de si ho fem prou bé. No hem de dubtar, però, que aquest sigui el camí: davant la inadaptació dels uns i la incomprensió dels altres, més polítiques de cohesió social; davant l’odi i el foment de la fractura social, més obertura i treball per la confiança mútua. Un manifest consensuat  a pocs dies per una vuitantena d’entitats deia que “els que volen sembrar la por i el terror ho fan per alimentar l’odi, per aixecar murs i estendre rumors; davant l’odi, el que aixequem és la veu per dir alt i clar que la pau i la no-violència són el nostre camí”. Per això, la nostra por és el seu triomf. La nostra serenor, el seu fracàs.
La gent de Lleida va manifestar el rebuig a la violència en diverses concentracions als carrers de la ciutat, i també per les xarxes socials. La gent deia que no tenia por i felicitava els mossos d’esquadra i n’agraïa la capacitat demostrada. En general, la ciutadania lleidatana, com la catalana, va dir als nostres carrers (fóssim a Lleida, a Cambrils o a Barcelona) que volem viure en pau i sense por. Amb l’orgull de ser una societat diversa i acollidora, que reacciona amb solidaritat i sensibilitat davant el patiment aliè. Amb la satisfacció de tenir uns serveis d’emergències, sanitaris i policials altament capacitats i extraordinàriament fiables. Dignes de reconeixement diria que universal.
Sorprenentment, la reacció dels mitjans polítics i periodístics –que acaben sent la mateixa cosa– de la caverna, i fins i tot alguns de policials, ha anat en el sentit de desacreditar l’actuació d’aquests serveis i, a la fi, fer allò que exigien que no es fes: polititzar uns actes terroristes. Amb quina finalitat? Ho tinc clar: desestabilitzar la societat catalana. Es fregaven les mans pensant-se que la por hauria vençut i es van trobar una reacció cívica i política serena, sense cap ombra de xenofòbia.
Per això, després d’hores de desconcert cavernari i d’absència i inacció del Govern espanyol, es van apressar a mentir i presentar una realitat dels atemptats totalment deformada i manipulada. Com van fer amb els atemptats de l’11-M a Madrid. Només que aleshores es negava que fos es tractés de terrorisme jihadista, es parlava d’ETA i s’acusava d’electoralisme els crítics amb el Govern espanyol i ara s’associava jihadisme i procés, es parlava de conflicte d’identitats espanyol/català alimentat des de Catalunya i s’acusa els Mossos d’excloure Policia i Guàrdia Civil. I més coses que han anat sortint més tard. Gens casualment, s’acusava més o menys obertament el sobiranisme de fomentar la violència terrorista.
En aquest context, l’actuació de les delegacions de catalanes de PP, C’s i PSOE ha sigut deplorable. Parlar d’unitat dels demòcrates referint-se a l’acceptació d’un vell i inacceptable pacte antiterrorista, intentant desacreditar una gestió tan impecablement democràtica com la que s’ha dut a terme des de la societat i les institucions catalanes, excloent la policia catalana de l’accés a informació vital per prevenir i combatre el terrorisme... PP, C’s i PSOE van reclamar que el Parlament català reconegués Policia i Guàrdia Civil, però han callat quan els Mossos han estat postergats pel Govern espanyol. Així que qui barreja procés i jihadisme són aquests partits, que permeten irresponsablement que Catalunya visqui a les fosques de la lluita continental contra el terrorisme amb la finalitat de laminar l’acció de les institucions pròpies.
No he sentit ningú cap grup polític local que es queixi d’això: en aquestes circumstàncies, com es pretén que la Junta Local de Seguretat de Lleida actuï com a tal? No he sentit que es reclami més responsabilitat per treballar per una ciutat més cohesionada. No he sentit que cap catalanista federalista de Lleida exigeixi que es deixi exercir sense interferències de l’Estat les competències pròpies de Catalunya. No he sentit que cap constitucionalista lleidatà reclami actituds més democràtiques als constitucionalistes de la gran Nació espanyola.
De tota manera, més preocupant que tot això (que ja és dir!) és que les actituds mediàtiques i polítiques–que acaben sent la mateixa cosa– de l’unionisme acabin embrutant la vida social de Lleida i de Catalunya. Aquí també és aplicable el que deien les desenes d’entitats que es manifestaven contra els atacs terroristes: “els que volen sembrar la por i el terror ho fan per alimentar l’odi, per aixecar murs i estendre rumors; davant l’odi, el que aixequem és la veu per dir alt i clar que la pau i la no-violència són el nostre camí”. I torno a dir: per això, la nostra por és el triomf de l’odi; la nostra serenor, el seu fracàs. Per la pau i la cohesió socials i pel futur de Lleida i de Catalunya: sí, a la democràcia; no, a la por!
Carles Vega Castellví
Grup  Municipal ERC-Avancem a la Paeria de Lleida.

dilluns, 24 de juliol de 2017

PAERIA: BALANÇ DE MIG MANDAT


Al maig de 2015, la gent de Lleida va dir que volia una Paeria molt més diversa i que no hi volia majoria absoluta. Semblava que havien arribat aires de canvi a l’Ajuntament. El 9 de juliol, l’aprovació del cartipàs municipal va marcar l’inici efectiu d’un mandat en què l’alcalde ha actuat contínuament com si tingués majoria absoluta, menystenint precisament la diversitat que democràticament havia decidit la ciutadania. Evidentment, això ha sigut possible perquè ho han facilitat altres grups, a part del seu del PSOE. Ho ha possibilitat el pacte amb C’s i la suma del PP als acords essencials. Una situació que dóna a Ros tranquil·litat i un amplíssim marge de maniobra, però que l’escora en posicions conservadores i espanyolistes i fan aflorar tics preocupantment autoritaris, mostrant un cop i un altre falta real de voluntat de diàleg amb l’oposició i una enorme insensibilitat a les demandes de la ciutadania.
El resultat és una política continuista, executada –com abans– amb opacitat i ocultació d’informació, posem per cas de factures no presentades, despeses no justificades o decisions no explicades. Amb enganys. Amb incompliments: de promeses i compromisos amb el teixit social, d’acords amb els grups polítics, de propostes aprovades per majoria o per unanimitat en ple municipal o en comissió. I amb gran desplegament d’efectisme i artificiositat.
Al juliol de dos anys després, el balanç que en fem ens entristeix. Per tot això que he dit més amunt, que ateny el terreny de l’ètica política i dels principis morals individuals. Però també ens entristeix perquè en el terreny de la gestió les coses no han anat millor. Amb una gestió econòmica pèssima i una formulació pressupostària abstrusa, amb abús de la despesa supèrflua i una acumulació de deute a mitjà i llarg termini. I no és que ho diguem nosaltres: ho ha dit la Generalitat, obligant a fer un pla de sanejament, per cert que tan poc ambiciós com inconsistent. Una gestió que ha deixat la capacitat d’inversió municipal sota mínims i ha dut Ros a privatitzar l’espai públic i vendre’s la ciutat a bocins. Afavorint, a més, els de sempre, amb una política de contractació que no ens cansem de criticar i denunciar perquè s’exerceix al límit de la legalitat i reduint a la mínima expressió els principis èticament i socialment responsables.
Ens entristeix del mandat de Ros –tant o més– que, per tenir els suports per poder continuar a la cadira d’alcalde, hagi incorregut en accions contra el català, amb la modificació a la pràctica del Reglament d’Ús de la Llengua Catalana a la Paeria. O contra la memòria històrica, negant-se a eliminar el franquisme dels carrers de la ciutat. O contra la voluntat de milers de lleidatanes i lleidatans que volen exercir el seu dret a decidir, negant-se també a facilitar espais per al referèndum que es convocarà per al proper octubre.
Tot i aquesta situació, des d’ERC-Avancem no ens hem desencoratjat. Hem treballat per la transparència i el bon govern, especialment els sis darrers mesos, en què hem presidit la Comissió de la Transparència i hem promogut el control minuciós del govern municipal, fent comparèixer a cada comissió algun membre seu i fent que, per primer cop, hi comparegués Ros. Hem treballat pel bon govern, amb especial cura pel comportament ètic, la bona administració i la qualitat dels serveis públics i la millora de la qualitat normativa. Fent una oposició fiscalitzadora i alhora propositiva. Controlant l’equip de govern, inquirint-lo i demanant-li explicacions, alhora que sent proactius i constructius, amb propostes per la millora dels serveis i de les polítiques, tant per a la gestió de la pròpia Paeria com dels serveis púbics i l’atenció a la ciutadania. Amb seguit de propostes i iniciatives que la limitació d’aquest espai no permet d’exposar, i que atenyen la contractació de personal i de serveis, les ordenances fiscals, la sostenibilitat i la mobilitat, l’ordenació urbanística, els serveis educatius i els d’atenció a les persones, la promoció econòmica, la gestió cultural, la cohesió social i la solidaritat, la lluita contra les exclusions i contra les violències de tota mena. I altres que parlen del nostre compromís cívic: amb la llengua, amb la memòria històrica i contra el franquisme, amb el patrimoni material i immaterial de la ciutat... Amb la gent.
Pels dos anys que queden de legislatura, continuarem treballant en les línies d’actuació en el doble vessant fiscalitzador i propositiu. Encara que, vista l’actitud poc receptiva de l’equip de govern, cada cop resulta més dificultós això darrer i, per tant, haurem d’aprofundir el discurs fiscalitzador. Tant en un vessant com l’altre, treballarem des dels nostres plantejaments per un municipi cohesionat, emprenedor, sostenible i gestionat des de valors republicans, des de la transparència i el bon govern, amb criteris democràtics i col·laborant en el procés de construcció de la República Catalana.
Carles Vega Castellví
Grup Municipal ERC-Avancem a la Paeria de Lleida
 

dijous, 20 de juliol de 2017

QUI HI GUANYA I QUI HI PERD AMB LES ÀREES COMERCIALS?


L’opinió pública de Lleida ja comença a estar acostumada a rebre globus sonda de les promotores dels projectes que, avui un i demà un altre, van sortint a la palestra de l’actualitat local. Fa uns dies, va ser el projecte de Carrefour. Torre Salses surt gairebé bimensualment als plens municipals, per la fixació de l’equip de govern de la Paeria i els seus socis de C’s i PP a proposar modificacions urbanístiques desestimades un cop i un altre per la comissió territorial d’urbanisme perquè contravenen la normativa més bàsica. De tant en tant, surt el vell projecte de Rufea, ara anomenat Gran Gardeny. Tres projectes de grans àrees comercials. Que competeixen entre ells.
Competeixen perquè tenen punts en comú. El primer, que són complexos ideats per promotors immobiliaris, fins i tot en el cas del projecte a l’antiga N-II (presentat per Carrefour Property, la filial immobiliària del holding). El segon, que hi veuen una oportunitat de negoci, ja que Lleida, sense grans àrees comercials, és un bon lloc per guanyar diners construint-hi complexos amb molts locals a oferir a firmes comercials i operadors de l’oci urbà. El tercer, que van precedits una gran operació de màrqueting en què es fa èmfasi en la creació de no sé quants milers de llocs de treball (de veritat es pensen que ens creiem això dels 5000?). El quart, que ARA tenen molta pressa. El cinquè, que diuen que ho fan perquè la gent de Lleida ha de marxar per comprar.
D’altra banda, tenen a favor que Àngel Ros i el seu equip s’estan encarregant de crear un estat d’opinió pública favorable a la implantació de les grans àrees. Començant per convèncer la gent que Lleida necessita tenir grans àrees comercials si vol ser una ciutat com cal. Continuant per fer creure que aquestes àrees seran compatibles amb el comerç local. Amb l’afegitó que seran bones per al desenvolupament viari i el creixement urbanístic del municipi.
Realment, només des d’una mentalitat provinciana i “garrula” es pot dir que calen més franquícies i més grans. A qui es volen assemblar? El model de ciutat que volen és el de les ciutats que han acabat tenint complexos comercials agònics? Val a dir que seria coherent amb el model defensat basat en l'especulació i el negoci urbanístic d’uns quants. Basat en el clientelisme. En una ciutat on pesen els cognoms i on només segons qui pot fer segons què.
Mentrestant, alhora que el govern municipal continua entestat a afavorir la creació d’àrees comercials d’iniciativa forana, continua pendent el compliment de l’acord anunciat a finals de juny de l’any passat que la Paeria encarregaria, amb el sector comercial i hostaler de Lleida, un estudi sobre l’impacte social per la implantació a la ciutat de noves superfícies comercials i la redacció d’un pla estratègic per a la potenciació del comerç local. I, com diria aquell, no hi ha res ni se n’espera.
El famós economista britànic Tim Harford diu que, en les àrees comercials, qui s’emporta els guanys és el propietari. Això explica el que deia abans: que qui vol implantar les àrees comercials a Lleida són promotors immobiliaris, i no empreses comercials, i que la veritable oportunitat de negoci no és en els comerços en si, sinó en el seu arrendament. El negoci és l’especulació. Una especulació que ja comença en el rendiment dels terrenys.
Així que diguem les coses pel seu nom: quan parlem de Torre Salses, del projecte de Rufea o del de l ’antiga N-II, diguem-li promoció immobiliària. Tranquil·lament. No és cap delicte que la gent guanyi diners venent o llogant locals per a botigues, de fet hi ha comerciants de Lleida que també ho fan... Però és de jutjat de guàrdia que Àngel Ros, Fèlix Larrosa i els seus companys de PSOE de Lleida, C’s i PP diguin que pensen en el desenvolupament comercial de Lleida. Que no ens prenguin per carallots. I que tampoc no ens hi prenguin els promotors, amb les seues presentacions virtuals i les seues xifres impressionants.
Una xifra que sí que ens ha d’impressionar són els 22 milions d’euros de diner públic que estan enterrats en un Pla de l’Estació que podria ser pol econòmic i oportunitat per al comerç local. Fa temps que ho diem. I sembla que Ros hi comença a pensar, però encara el posterga en benefici dels negocis privats forans a Torre Salses, Rufea, etc. Negocis que, com ha quedat demostrat en les ciutats que Ros i els seus companys de viatge volen imitar, no són compatibles amb el comerç local. Negocis que, per cert, tots alhora no podran ser. I els promotors ho saben, per això tenen tanta pressa: només rendibilitzaran les seues inversions si tenen escassa o nul·la competència. L’especulació té això: el guany bé de l’escassetat dels recursos disponibles.
Carles Vega Castellví
Grup Municipal ERC-Avancem 

dilluns, 10 de juliol de 2017

EL VERITABLE NEGOCI DE LES ÀREES COMERCIALS


Aquesta vegada tocava al projecte d’àrea comercial de Carrefour. Feia dies que no se’n parlava. Torre Salses surt gairebé bimensualment als plens municipals, per la fixació de l’equip de govern de la Paeria i els seus socis de C’s i PP a proposar modificacions urbanístiques que, quan arriben a la comissió territorial d’urbanisme, són desestimades perquè contravenen la normativa més bàsica (i hi afegiria: la lògica més elemental).De tant en tant, surt el vell projecte de Rufea, ara anomenat Gran Gardeny. Tres projectes de grans àrees comercials que competeixen entre ells.
Competeixen perquè tenen punts en comú. El primer, que són complexos ideats per promotors immobiliaris, fins i tot en el cas del projecte a l’antiga N-II (presentat per Carrefour Property, la filial immobiliària del holding).El segon, que hi veuen una oportunitat de negoci, ja que Lleida, sense grans àrees comercials, és un bon lloc per guanyar diners construint-hi complexos amb molts locals a oferir a firmes comercials i operadors de l’oci urbà. El tercer, que van precedits una gran operació de màrqueting en què es fa èmfasi en la creació de no sé quants milers de llocs de treball (de veritat es pensen que ens creiem això dels 5000?). El quart, que ARA tenen molta pressa. El cinquè, que diuen que ho fan perquè la gent de Lleida ha de marxar per comprar.
D’altra banda, tenen a favor que Àngel Ros i el seu equip s’estan encarregant de crear un estat d’opinió pública favorable a la implantació de les grans àrees. Començant per convèncer la gent que Lleida necessita tenir grans àrees comercials si vol ser una ciutat com cal. Continuant per fer creure que aquestes àrees seran compatibles amb el comerç local. Amb l’afegitó que seran bones per al desenvolupament viari i el creixement urbanístic del municipi.
Realment, només des d’una mentalitat provinciana i “garrula”es pot dir que calen més franquícies i més grans. A qui es volen assemblar? El model de ciutat que volen és el de les ciutats que han acabat tenint complexos comercials agònics? Val a dir que seria coherent amb el model defensat basant en l'especulació i el negoci urbanístic... D’uns quants, és clar. Basat en el clientelisme. En una ciutat on pesen els cognoms i on només segons qui pot fer segons què.
El famós economista britànic Tim Harford diu que, en les àrees comercials, qui s’emporta els guanys és el propietari. Això explica el que deia abans: que qui vol implantar les àrees comercials a Lleida són promotors immobiliaris, i no empreses comercials, i que la veritable oportunitatde negoci no és en els comerços en si, sinó en el seu arrendament. El negoci és l’especulació. Una especulació que ja comença en el rendiment dels terrenys.
Així que diguem les coses pel seu nom: quan parlem de Torre Salses,del projecte de Rufea o del de l’antiga N-II, diguem-li promoció immobiliària. Tranquil·lament. No és cap delicte que la gent guanyi diners venent o llogant locals per a botigues, de fet hi ha comerciants de Lleida que també ho fan...Però és de jutjat de guàrdia que Àngel Ros, Fèlix Larrosa i els seus companys de PSC, C’s i PP diguin que pensen en el desenvolupament comercial de Lleida. Que no ens prenguin per carallots. I que tampoc no ens hi prenguin els promotors, amb les seues presentacions virtuals i les seues xifres impressionants.
Una xifra que sí que ens ha d’impressionar són els 22 milions d’euros de diner públic que estan enterrats en un Pla de l’Estació que podria ser pol econòmic i oportunitat per al comerç local. Fa temps que ho diem. I sembla que Ros hi comença a pensar, però encara el posterga en benefici dels negocis privats forans a Torre Salses, Rufea, etc. Negocis que, com ha quedat demostrat en les ciutats que Ros i els seus companys de viatge volen imitar, no són compatibles amb el comerç local. Negocis que, per cert,tots alhora no podran ser. I els promotors ho saben, per això tenen tanta pressa: només rendibilitzaran les seues inversions si tenen escassa o nul·la competència. L’especulació té això: el guany bé de l’escassetat dels recursos disponibles.
Carles Vega Castellví
Grup Municipal ERC-Avancem