#NovaLleida

La independência comença als municipis

dilluns, 19 de febrer de 2018

L'escola, la llengua i el 155


El govern del PP i els seus socis –cada cop més rivals– de Ciudadanos s’han passat mesos posant en tensió el model educatiu català tot afirmant que s'adoctrinen els estudiants, en un exercici de qui la diu més grossa. En el seu estira-i-arronsa per l’hegemonia en el nacionalisme hispànic, en el qual el PSOE per cert no vol perdre pistonada, el model educatiu hi juga un paper preponderantíssim. Del “vamos a españolizar a los niños catalanes” han passat al, “vamos a hacer clases donde sólo se hable español”. I diu que ho farà des de Madrid, emparant-se en l’article 155, un partit que només té 4 diputats al Parlament de Catalunya.
Perquè l'anunci del Govern que, aprofitant la vigència de l’aplicació de l’article 155 de la CE, modificarà el procés de preinscripció del Departament d'Educació de la Generalitat introduint la possibilitat que els pares triïn el castellà com a llengua vehicular en l’educació dels seus fils i filles en les noves matriculacions del curs 2018-2019 és un avís que es pretén separar els alumnes per raó de la seua llengua. Es pretén convertir l’escola catalana en una escola segregadora per raons ètniques. Això és molt greu.
Això significa operar una modificació substancial en el sistema educatiu de Catalunya, mitjançant el qual –de retruc– canviar la política lingüística de Catalunya. Espanyolitzar és arraconar la llengua catalana, marginar-la en l’únic àmbit social on té un paper central i una presència notable. I dic una presència notable perquè als nostres centres educatius l’ús la llengua catalana té un espai important, però continua patint tant en els àmbits estrictament no acadèmics com en els pròpiament acadèmics: les converses de passadís, els jocs de pati, les tutories... Però també les classes, les activitats curriculars i les extracurriculars i les complementàries...
Els diversos experts i els organismes internacionals que s’han manifestat al respecte del model educatiu català n’han destacat l’èxit pedagògic i la importància social. La immensa majoria de la nostra societat n’aprova la vigència. La comunitat educativa hi dóna suport unànime i incondicional. Els entesos en matèria de ciències socials i, més específicament, en sociologia i sociolingüística l’assenyalen com un dels pilars bàsics per a la cohesió social del nostre país alhora que un dels elements bàsics per a la pervivència de la llengua catalana, en la seua resistència a ser desplaçada per l’espanyola i, en menor mesura, per les altres llengües que s’usen al territori.
I és d’això, en definitiva, del que es tracta: de desplaçar la llengua catalana. Ja està minoritzada en els mitjans d’informació, en el món de la justícia –si és que n’hi ha–, en les transaccions comercials, en les places i els carrers de moltes ciutats, etcètera. Però el nacionalisme espanyol més reaccionari no en té prou. El principi que “siempre la lengua fué compañera del Imperio” (frase encunyada al segle XV) surt a passejar cíclicament, gairebé tantes vegades com el “hay que bombardear Barcelona cada 50 años” (dita per primer cop fa segle i mig). Ara, bombardegen el català.
És l’etern retorn. La incapacitat de pensar una Espanya on, a part de “lo castellano” hi càpiga “lo demás”. La Constitució espanyola, per exemple, només designa pel seu nom la llengua castellana; les altres llengües són anomenades així: “las demás lenguas españolas”.
L’Ajuntament de Lleida, com a administració local d’una de les ciutats més importants del país, s’ha d’alinear en la defensa de la llengua catalana en tots els àmbits. Malgrat que els pactes que l’alcalde hagi fet per mantenir el seu càrrec i el d’alguns altres contemplin el desplaçament del català. Malgrat que els acords del PSC-PSOE, Ciudadanos i PP comportin aberracions i abusos com el de l’aplicació del 155. A Lleida, aquest 155 pactat pel PSC-PSOE ja ens va prendre l’art sacre del Museu de Lleida. Esperem que el Paer en cap tindrà clar que ara no ens hem de deixar prendre la llengua.

dimarts, 13 de febrer de 2018

Judici a la pervivència del franquisme


La setmana passada, es va commemorar el Dia Nacional de l’Exili i la Deportació, en memòria dels fets esdevinguts el 5 de febrer de 1939, en què els màxims representants de les institucions republicanes catalanes, basques i espanyoles van haver d’anar frontera enllà, juntament amb centenars de civils i militars. Paradoxalment, es va fer la commemoració estant a l’exili una part del govern que l’havia instituït. I amb una altra part d’aquest govern il·legalment cessat pel govern espanyol –amb el suport de PSOE-PSC i Ciudadanos– a la presó. O a casa, en llibertat vigilada. Tot per les seues idees polítiques.
Uns dies abans, s’havia esdevingut el Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust. Algunes d’aquestes víctimes, lleidatanes. Que o bé van ser precisament deportades havent estat capturades a l’exili, o bé ho van ser des de Lleida mateix, durant els primers anys del franquisme. Com vam recordar el dilluns passat membres de la Plataforma Lleida Lliure de Franquisme, de la qual n’és membre ERC, i alguns familiars de persones deportades i exterminades als camps nazis. Ho vam fer davant l’escultura instal·lada fa pocs més de 15 dies en record a les víctimes de l’Holocaust. Una escultura instal·lada –quin menyspreu i quina indignitat!– a pocs metres del carrer que porta el nom d’un alcalde que, segons la historiografia, en pocs menys de dos anys de mandat va firmar ordres d’execució i de deportació de centenars de lleidatans.
Aquest dijous, es veurà el judici per la demanda judicial que la Plataforma Lleida Lliure de Franquisme va presentar, conjuntament amb la Comissió de la Dignitat, contra l’actual alcalde de Lleida per incompliment de la Llei de Memòria Històrica. Per la seva obstinació a mantenir en el nomenclàtor de la ciutat els nou noms de carrer dedicats a persones que van tenir vinculació amb el franquisme. Per la vergonya que continuem passant a Lleida per tenir carrers i espais públics que honoren la memòria de personatges que van contribuir a la rebel·lió franquista, a l’esclat de la Guerra Civil i a la repressió i la revenja d’un franquisme que va afusellar, dur a l’extermini o empènyer a l’exili centenars de persones innocents per les seues idees polítiques.
L’excusa d’Àngel Ros de no substituir els citats noms de carrer és que els veïns no ho demanen de forma majoritària. Però darrere la negativa a eliminar el franquisme dels nostres carrers, hi ha una visió condescendent de la repressió i una banalització de la dictadura. El manteniment de noms que honoren la memòria de qui va ser partícip i còmplice de la repressió en els llargs anys de la dictadura és un escarni a la memòria de les víctimes de la revenja feixista i falangista i de les seues famílies. A banda d’un incompliment flagrant de la Llei de la Memòria Històrica, per cert que promoguda a Espanya pel govern de Rodríguez Zapatero.
És ben clar que no hi ha excusa per no treure ni per no animar a treure plaques amb noms i símbols franquistes a la ciutat de Lleida. Però sabem que Àngel Ros, apuntalat per Ciudadanos i PP, voldrà mantenir el seu NO a restituir la memòria les persones sobre les quals es va acarnissar la dictadura i el SÍ al franquisme als carrers de la ciutat. Només que, amb els totalitarismes, no s’hi juga. I Ros hi flirteja amb els noms dels carrers i amb els seus pactes polítics.
Veurem quin és el resultat del judici d’aquest dia 15. Confiem que triomfi el respecte a la Memòria Històrica. Però hi ha una imatge que no ens podrem estalviar: l’Alcalde de Lleida, al banc dels acusats perquè a Lleida continua la ignomínia, la infàmia i la vergonya de no combatre el rastre de la repressió, la criminalització i la revenja. No només sota la dictadura franquista sinó també actualment.

dilluns, 5 de febrer de 2018

Pels carrers franquistes, a judici


Ja fa dos anys que vam presentar una moció, conjuntament amb la Crida, instant la Paeria a eliminar els noms dels carrers i espais públics amb denominacions relacionades amb la dictadura franquista i el cop d’estat del 18 de juliol de 1936. Després d’un debat en algun moment agre, sobretot per la posició dels qui hi van votar en contra en bloc: PSC-PSOE, Ciudadanos i PP. El bloc del 155, abans del 155. Resultat: Lleida continua patint la vergonya de tenir carrers i espais públics que honoren la memòria de personatges que van contribuir a la rebel·lió franquista i l’esclat de la Guerra Civil i/o es van significar políticament durant el franquisme.
D’altra banda, fa sis mesos, la Plataforma Lleida lliure de franquisme va presentar, conjuntament amb la Comissió de la Dignitat, una demanda judicial contra l’alcalde de Lleida per incompliment de la Llei de Memòria Històrica. Es va fer davant la resposta negativa a una petició via administrativa feta per la Plataforma, formada per tretze associacions i partits de Lleida entre els quals ERC, que demanava la retirada del nomenclàtor de la ciutat dels nou noms de carrer dedicats a persones que van tenir vinculació amb el franquisme.
L’excusa d’Àngel Ros de no substituir els citats noms de carrer és que els veïns no ho demanen de forma majoritària. Però darrere la negativa a eliminar el franquisme dels nostres carrers, hi ha una visió condescendent de la repressió i una banalització de la dictadura. El manteniment de noms que honoren la memòria de qui va ser partícip i còmplice de la repressió en els llargs anys de la dictadura és un escarni a la memòria de les víctimes de la revenja feixista i falangista i de les seues famílies. A banda d’un incompliment flagrant de la Llei de la Memòria Històrica, per cert que promoguda a Espanya pel govern de Rodríguez Zapatero.
És ben clar que no hi ha excusa per no treure ni per no animar a treure plaques amb noms i símbols franquistes a la ciutat de Lleida. Però sabem que Àngel Ros, apuntalat per Ciudadanos i PP, voldrà mantenir el seu NO a restituir la memòria les persones sobre les quals es va acarnissar la dictadura i el SÍ al franquisme als carrers de la ciutat. S’ha arribat a escudar en una comissió d’experts a la qual es va fer l’encàrrec que dictaminés si els noms assenyalats per ERC i les altres entitats adherides a la Plataforma s’havien de canviar. La comissió no es va voler comprometre, com el nostre grup municipal es temia. Precisament per això no vam voler proposar cap nom perquè formés part d’aquesta comissió, ens semblava una cortina de fum i una pèrdua de temps, com va acabar sent.
Per compensar aquest despropòsit, Ros fa actuacions de maquillatge, com ara donar suport a una proposta presentada l’estiu passat pel nostre grup per tal de restituir la dignitat dels funcionaris municipals que van ser víctimes del franquisme, o com ara inaugurar un monument d’homenatge a les víctimes lleidatanes de l’holocaust nazi. Només que encara no tenim notícia de com es rescabalarà la memòria dels funcionaris represaliats. Només que el monument per l’holocaust va ser instal·lat prop del carrer que porta el nom de l’alcalde que precisament va facilitar que tanta gent de Lleida fes cap als camps d’extermini nazis. Anar fent-ne de fredes i de calentes, per intentar acontentar tothom, com sempre. Només que, amb els totalitarismes, no s’hi juga. I Ros hi flirteja amb els noms dels carrers i amb els seus pactes polítics.
Ara bé, el proper 15 de febrer se celebrarà la vista oral per la demanda que vam presentar contra el Paer en Cap pels carrers franquistes. Veurem quin n’és el resultat. Confiem que triomfi el respecte a la Memòria Històrica. Però hi ha una imatge que no ens podrem estalviar: l’Alcalde de Lleida, al banc dels acusats perquè a Lleida continua la ignomínia, la infàmia i la vergonya de no combatre la repressió. I per cert que no només la de la dictadura franquista sinó també la que continuem patint.

dilluns, 22 de gener de 2018

Descontrol en la despesa


La ciutadania veu com aquest gener han augmentat les seues despeses per cobrir les necessitats de la vida diària (gas ciutat, butà, electricitat, transport...). Increments en serveis bàsics que fan que les famílies vagin perdent poder adquisitiu any rere any i que, com els ingressos –quan n’hi ha– pugen poc o gens, es veuen obligades a estrènyer-se cada cop més el cinturó.

Aquest augment de despeses afecta també l’economia de la Paeria de Lleida. I seria lògic que, com que els ingressos també pugen poc, el govern municipal estrenyés el cinturó de les finances municipals. Doncs resulta que no, que el senyor Ros i el seu equip continuen tirant de veta.

I això que el Departament d’Economia de la Generalitat ens va imposar l’any passat un pla de sanejament de les finances municipals. No pas perquè tinguessin el dia capritxós. És que estàvem a límits perillosos d’endeutament. Prop del col·lapse. I l’actual alcalde i el seu equip econòmic van passar el pla de sanejament pel Ple, amb una actitud gairebé indolent, apàtica, com aquell mal malalt que es pren una píndola i espera que se li curi així una pneumònia, sense fer més. Sense donar-hi, aparentment, més importància: pur tràmit. Acusant-nos de catastrofistes perquè dèiem que el que proposaven no resoldria el problema del finançament de l'Ajuntament de Lleida.

I vet aquí que un any després, amb la Generalitat intervinguda per l’abusiva aplicació de l’article 155 –gràcies al pacte entre la gent de Rajoy i la gent de Ros, no ho oblidem–, el ministre Montoro, que ha usurpat les funcions al Departament d’Oriol Junqueras –que és a la presó, amb el silenci còmplice de la gent de Ros, no ho oblidem–, recorda a l’alcalde de Lleida que l’any 2012 el Ministerio de Hacienda també havia imposat a l’Ajuntament de Lleida un pla de viabilitat, en aquell cas per poder acollir-se als préstecs del Pla de Pagament dels Proveïdors. Pla aprovat també, com aquell qui no vol, per un ple que aleshores era molt menys divers que l’actual.

La responsable de les finances municipals, la senyora Montse Mínguez, deia en el ple de maig passat que "el deute està controlat" i no necessita "mesures dràstiques"... Malgrat que el deute era del 118% respecte els ingressos municipals! Tenint en compte que el límit permès és del 110%, déu n’hi do. Allò que deia abans: una píndola i adéu pneumònia.
Però mirant la premsa de 2012, quan es va rebre el préstec del Ministerio, comprovem que la llavors també regidora d’Hisenda Montse Mínguez assegurava que el deute de la Paeria era del 78,6% (quèèèè?) i que, amb aquell Pla d’Ajust, al 2015 s’hauria rebaixat fins al 63,4% (coooom?). Doncs resulta que al 2015 superava de molt el 100% i el 2017 arribava al ja conegut 118. Bon control del deute, senyora Mínguez, que en 5 anys el deute de la Paeria ha augmentat un 50%. I sense poder culpabilitzar-ne el procés!

Veient això, no és d’estranyar que els Montoro men hagin decidit recordar a l’actual alcalde de Lleida l’incompliment –un altre a llista– dels seus compromisos i amenaçar-lo amb la intervenció de l’Estat i, fins i tot, amb l’aplicació de mesures més dràstiques.

El descontrol en la despesa arriba a nivells tan alts que, mesos després que la Generalitat ens exigís un pla de sanejament, el govern de l’Estat ens amenaça –cosa que, per cert, sap fer molt bé– amb una intervenció de les finances i amb coses pitjors... Que, com que Ros és “afecto al régimen”, segur que no serà enviar-nos els piolins. Sigui com sigui, mentre molta gent de Lleida ha de fer mans i mànigues per poder arribar a final de mes, l’alcalde i el seu equip augmenten la despesa sense control, incomplint els successius plans de sanejament. Mentre la ciutadania de Lleida té la butxaca buida, el seu ajuntament la té foradada.

dilluns, 8 de gener de 2018

Encarant el 2018


Al darrer ple de la Paeria de Lleida, el nostre grup municipal va denunciar que l’actual equip de govern municipal ha modificat 50 vegades el pressupost del 2017. Sí, sí: fins a 50. Una mitjana de gairebé cinc cops per mes. Un cop per setmana, agost a part, que no és hàbil. I se n’han canviat més de 200 partides, unes quantes d’elles de centenars de milers d’euros. De manera que allò que va aprovar el tripartit municipal a finals de 2016 s’assemblarà ben poc a l’executat a finals del 17. Com un ou a una castanya, que diria el filòsof.

Però és que el 2016 es va modificar més de 70 vegades, per una quantitat ridícula (per 56,3 €) o per una de suculenta  (480 mil). I no sé quantes partides es van acabar modificant. El resultat va ser que el 2016 es van deixar d’executar el 42% d’inversions en infraestructures i el 17% en urbanisme i habitatge, per citar els casos més flagrants. I, en canvi, es va executar el 6% més en festes.

Una mostra més de la falta de projecte, del poc rigor pressupostari i de la improvisació com a norma... I de la falta de transparència, ja que en aquestes modificacions s’amaguen tot sovint operacions de pagament que no constaven inicialment en el pressupost o que estaven amagades sota noms que no tenen res a veure amb la despesa final. Com és el cas de determinades despeses de propaganda i publicitat, entaforades sota el nom “coordinació de barris”. Tot amb tot, havent d’aplicar a contracor un pla de sanejament imposat per la mala gestió econòmica i que farà que la inversió en aquest any sigui encara més minsa que la de l’anterior. És clar que les eleccions municipals queden molt lluny i d’això se’n recordarà poca gent.

Malgrat això, gràcies a la feina de control que fem des d’una oposició que sempre hem volgut rigorosa, en el doble vessant –fiscalitzador i propositiu– amb què encarem el nostre treball a la Paeria, creiem sincerament que contribuïm positivament a alinear la tasca municipal cap al bon govern. Que costa, vista l’actitud poc o gens receptiva de l’equip d’Àngel Ros, instal·lat en la comoditat del seu pacte amb Ciudadanos i PP. Però no defallim.

Així encarem el 2018. El que ha de ser el darrer any complet de mandat (ja que, del 2019, només n’ocupa mig any). I vist que l’actual alcalde s’ha parapetat en el recer del tripartit municipal, no confiem gaire que les propostes que no vinguin de PP i C’s siguin escoltades i, per tant, haurem d’aprofundir el discurs fiscalitzador. Tant en aquest vessant fiscalitzador com en el propositiu, treballarem des dels nostres plantejaments per un municipi cohesionat, emprenedor, sostenible i gestionat des de valors republicans, des de la transparència i el bon govern, amb criteris democràtics i col·laborant en el procés de construcció de la República Catalana.

Haurem de veure com es plantegen els temes que la ciutat necessita imperiosament que s’encarin i es resolguin: l’aprovació d’un nou Pla d’Ordenació Urbana (POUM); la resolució definitiva del futur comercial de la ciutat; la millora de l’espai públic, per fer-lo més amable i habitable a la ciutadania; els recursos per a gent amb dificultats sòcio-econòmiques (pobresa energètica, alberg municipal, temporers); la qualitat i la disponibilitat de serveis públics com els de neteja viària, zona blava o autobusos...

També haurem de veure com es dóna compliment a tants compromisos adquirits i no executats, com ara els acordats a proposta del nostre grup, com el Conservatori Superior de Música, el Pla Estratègic del Riu, la contractació i compra de béns i serveis èticament i socialment responsable, o el pla de mobilitat.

Sense oblidar que cal sanejar les finances municipals, no pas a costa de retallar els serveis bàsics o les inversions, sinó les despeses sumptuàries i protocol·làries: dinars patronals, torronades a dojo, despeses exagerades en celebracions, lloguers innecessaris, despeses prescindibles en transport d’alcaldia i altres partides semblants.

Despeses totes que la ciutadania té el dret a saber. La ciutadania i els grups municipals que la representem. I, en canvi, fa més d’un any que Àngel Ros ens nega informació sobre despeses en publicitat i comunicació, fa mesos que ens té bloquejat l’accés a informacions sobre contractes de serveis. Fa temps que predica transparència i aplica desinformació, fins i tot desoint les instruccions dels organismes d’accés a la informació pública. Però ens en sortirem.