dilluns, 19 de febrer de 2018

L'escola, la llengua i el 155


El govern del PP i els seus socis –cada cop més rivals– de Ciudadanos s’han passat mesos posant en tensió el model educatiu català tot afirmant que s'adoctrinen els estudiants, en un exercici de qui la diu més grossa. En el seu estira-i-arronsa per l’hegemonia en el nacionalisme hispànic, en el qual el PSOE per cert no vol perdre pistonada, el model educatiu hi juga un paper preponderantíssim. Del “vamos a españolizar a los niños catalanes” han passat al, “vamos a hacer clases donde sólo se hable español”. I diu que ho farà des de Madrid, emparant-se en l’article 155, un partit que només té 4 diputats al Parlament de Catalunya.
Perquè l'anunci del Govern que, aprofitant la vigència de l’aplicació de l’article 155 de la CE, modificarà el procés de preinscripció del Departament d'Educació de la Generalitat introduint la possibilitat que els pares triïn el castellà com a llengua vehicular en l’educació dels seus fils i filles en les noves matriculacions del curs 2018-2019 és un avís que es pretén separar els alumnes per raó de la seua llengua. Es pretén convertir l’escola catalana en una escola segregadora per raons ètniques. Això és molt greu.
Això significa operar una modificació substancial en el sistema educatiu de Catalunya, mitjançant el qual –de retruc– canviar la política lingüística de Catalunya. Espanyolitzar és arraconar la llengua catalana, marginar-la en l’únic àmbit social on té un paper central i una presència notable. I dic una presència notable perquè als nostres centres educatius l’ús la llengua catalana té un espai important, però continua patint tant en els àmbits estrictament no acadèmics com en els pròpiament acadèmics: les converses de passadís, els jocs de pati, les tutories... Però també les classes, les activitats curriculars i les extracurriculars i les complementàries...
Els diversos experts i els organismes internacionals que s’han manifestat al respecte del model educatiu català n’han destacat l’èxit pedagògic i la importància social. La immensa majoria de la nostra societat n’aprova la vigència. La comunitat educativa hi dóna suport unànime i incondicional. Els entesos en matèria de ciències socials i, més específicament, en sociologia i sociolingüística l’assenyalen com un dels pilars bàsics per a la cohesió social del nostre país alhora que un dels elements bàsics per a la pervivència de la llengua catalana, en la seua resistència a ser desplaçada per l’espanyola i, en menor mesura, per les altres llengües que s’usen al territori.
I és d’això, en definitiva, del que es tracta: de desplaçar la llengua catalana. Ja està minoritzada en els mitjans d’informació, en el món de la justícia –si és que n’hi ha–, en les transaccions comercials, en les places i els carrers de moltes ciutats, etcètera. Però el nacionalisme espanyol més reaccionari no en té prou. El principi que “siempre la lengua fué compañera del Imperio” (frase encunyada al segle XV) surt a passejar cíclicament, gairebé tantes vegades com el “hay que bombardear Barcelona cada 50 años” (dita per primer cop fa segle i mig). Ara, bombardegen el català.
És l’etern retorn. La incapacitat de pensar una Espanya on, a part de “lo castellano” hi càpiga “lo demás”. La Constitució espanyola, per exemple, només designa pel seu nom la llengua castellana; les altres llengües són anomenades així: “las demás lenguas españolas”.
L’Ajuntament de Lleida, com a administració local d’una de les ciutats més importants del país, s’ha d’alinear en la defensa de la llengua catalana en tots els àmbits. Malgrat que els pactes que l’alcalde hagi fet per mantenir el seu càrrec i el d’alguns altres contemplin el desplaçament del català. Malgrat que els acords del PSC-PSOE, Ciudadanos i PP comportin aberracions i abusos com el de l’aplicació del 155. A Lleida, aquest 155 pactat pel PSC-PSOE ja ens va prendre l’art sacre del Museu de Lleida. Esperem que el Paer en cap tindrà clar que ara no ens hem de deixar prendre la llengua.

0 comentaris :

Publica un comentari a l'entrada