dilluns, 19 de març de 2018

Llibertat i respecte als Drets Humans dels presos polítics



El proppassat divendres, es van complir 5 mesos de l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. La nit de diumenge a dilluns ha estat la número 136 que Oriol Junqueras i Joaquim Forn no dormen a casa. Cuixart i Sànchez són a la presó de Soto del Real des del 16 d’octubre, mentre que el vicepresident Junqueras i el conseller Forn (que ha contret tuberculosi) són a Estremera des del 2 de novembre. A 600 km. dels seus domicilis, famílies i vincles afectius.
Són coses que no hem d’oblidar, i encara menys ens hi hem d’acostumar. Perquè hi són de forma injusta. Perquè, malgrat que tots quatre han actuat sempre de manera pacífica, els van privar de llibertat preventivament, sense judici previ, sota acusacions inventades i limitant-los il·legalment els drets civils d’expressió, de participació en campanya electoral i, en el cas de Junqueras i Sànchez, d’exercici de càrrec electe al Parlament de Catalunya.
La presó preventiva ha estat repetidament considerada per juristes i jutges com una mesura excepcional, que només ha de ser mantinguda quan sigui estrictament necessari i mai amb finalitat punitiva. Aquesta política penitenciària, entesa com un “càstig social” des de l’àmbit dels drets humans, ha afegit més tensió a la vida política catalana, immersa en una preocupant espiral d’excepcionalitat democràtica i jurídica. I cada cop més gent, de dins i fora de Catalunya, veu en aquesta situació un obstacle per a la normalització política amb què confia la societat catalana.
D’altra banda, segons el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics aprovat per l’ONU i el Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals, l’empresonament d’una persona s’ha d’efectuar a la presó més propera a la seua llar. Hi ha diverses normatives que qüestionen el procediment penitenciari de l’empresonament lluny de la pròpia llar, com ara el principi de seguretat de les persones detingudes o empresonades admès el 9 de desembre de 1988 per l’Assemblea General de l’ONU, que diu textualment “Si la persona detinguda o presa així ho requereix, se la mantindrà en una presó situada a una distància raonable de la seua residència habitual”. El 6 d’octubre de 2017, el Parlament Europeu va aprovar l’anomenat Informe Bergeron sobre les condicions i sistemes penitenciaris de la UE, en què es condemna l’allunyament dels presos perquè “constitueix un càstig afegit per a les famílies dels reclusos”.
La situació d’allunyament respon a una pràctica penitenciària coneguda com la dispersió que a l’Estat espanyol s’ha utilitzat des de l’any 1978, principalment en persones acusades per delictes de terrorisme. És evident, doncs, que tractant d’igual manera els independentistes, estan projectant el missatge subliminal que independentisme és terrorisme.
Però és que, a més, aquesta circumstància no només afecta les persones empresonades, que són aïllades del seu entorn i els seus orígens, sinó també les seues famílies i amistats, que han de pagar els costos econòmics i emocionals d’aquest allunyament. I també riscos personals, ja que, segons alerta el col·lectiu pels drets humans i l’apropament de les persones preses basques (SARE), des de que s’aplica aquesta pràctica penitenciària, hi ha hagut 400 accidents de trànsit en què s’hi ha vist implicats familiars de presos i hi han mort 16 persones.
Davant d’aquesta situació d’excepcionalitat, diversos grups de l’Ajuntament de Lleida hem exigit reiteradament la posada en llibertat dels quatre presoners i hem denunciat la manifesta irregularitat que suposa la presó preventiva imposada. Igualment, hem denunciat l’existència d’altres casos de presoners per raó de consciència i n’hem demanat també l’excarceració.
És per això que hem promogut una moció conjunta dels grups municipals a la Paeria de PDeCAT, ERC-Avancem, la Crida per Lleida-CUP i el Comú de Lleida perquè l’Ajuntament de Lleida expressi el rebuig a la decisió de mantenir en presó preventiva el vicepresident Junqueras, el conseller Forn i els presidents de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural, Sànchez i Cuixart, i a reclamar la seua posada en llibertat de forma immediata, i que si això no succeeix, siguin traslladats a centres penitenciaris propers a la seua llar. Amb això, volem fer palès que Lleida és una ciutat compromesa amb els valors de llibertat, pau i defensa dels drets humans, i amb la dignificació de la vida política dels reclusos. I que rebutja l’allunyament dels presos polítics dels seus familiars i s’oposa a normalitzar aquesta pràctica. Encara que l’alcalde, el seu govern municipal i els seus socis del 155 mantinguin el suport a la política de PP, PSOE i C’s de càstig personal a l’independentisme, regressió en les llibertats i els drets civils fonamentals, involució política  i menyscabament de la voluntat democràtica del poble de Catalunya.

0 comentaris :

Publica un comentari a l'entrada