La setmana passada, el govern de Ros i els seus socis de la dreta unionista –trànsfuga inclosa– van confirmar que funcionen com un bloc en els temes importants de ciutat. Tant al ple extraordinari del POUM com al ple ordinari, en què no va prosperar cap moció de les que vam presentar els grups de l’oposició real, pel vot contrari del que és, sens dubte, el bloc del 155.
Dimecres, aprovaven el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Lleida (POUM) gairebé per la mínima, amb només 15 dels 27 vots del Ple. Dic PER LA MÍNIMA i NOMÉS perquè, en un ajuntament conformat per sensibilitats tan diverses, no es pot deixar fora de l’acord quatre dels set grups municipals ni el 45% dels regidors. I és el que va fer Ros: deixar-nos fora de l’acord, ja que no va fer els passos necessaris per buscar el consens, ni tan sols per acceptar-nos les esmenes. Però també va deixar fora de l’acord tota aquella gent i tots aquells grups socials que no han tingut l’oportunitat de participar en l’estadi previ a l’aprovació del Pla.
El POUM és una norma de gran importància, que ordena la ciutat i el seu terme municipal i en dissenya el desenvolupament i el creixement futurs. Té un contingut tècnic. Però és una eina política, ja que fixa el model de ciutat per als propers anys. I com a guia per dissenyar una ciutat per a tothom, requereix consens polític i no l’aprovació tal com es va fer. Requereix debat públic, amb llum i taquígrafs, i no negociacions de despatx, en un acte de ben poca transparència.
Fa gairebé quatre mesos que anem dient que considerem aquest POUM un document inacabat, ja que hi calia dos elements que per a nosaltres són indispensables: un procés realment participatiu i la incorporació de diversos documents complementaris (pla de mobilitat, pla estratègic del riu, estudi sobre l’impacte de la implantació de noves superfícies comercials i ordenança del paisatge).
Tot i haver-ho reclamat repetidament i haver demanat en forma d’esmena la seva retirada, l’equip de govern s’hi va negar en rodó. Amb la qual cosa, no hi podíem votar a favor. Però la nostra posició negativa davant del POUM no és només per una qüestió metodològica. És també per una qüestió conceptual: de models. De model de gestió urbanística i de model de ciutat.
El model de gestió urbanística que l’inspira ens sembla opac, especulatiu i que no respon a l’interès general. Opac, perquè hi ha coses que no s’expliquen. Com per exemple, per què hi ha canvis en la qualificació i el desenvolupament d’alguns sectors urbans. O quins objectius, quines actuacions concretes i quines previsions econòmiques hi ha en el Pla Mariola 20.000, presentat a bombo i plateret (i per cert que sense abans haver sigut discutit a l’Ajuntament).
El model de gestió és especulatiu perquè és un que-hay-de-lo-mio.com. S’ha reconegut que s’ha tingut en compte que hi ha interessos de determinats inversors que calia preservar. Determinades actuacions es fien a la iniciativa del privat i a l’arbitrarietat, a criteris difícilment demostrables de priorització i de “disponibilitat d’oferta suficient” d’habitatges buits. Perquè deixa ben clar que les noves àrees comercials definiran el desenvolupament urbanístic.
El model de gestió no respon a l’interès general perquè no han buscat consensuar, sinó pactar el seu model; per què hi ha interessos privats que s’han prioritzat; perquè permet que, en base a criteris subjectius (i, per tant, arbitraris), s’autoritzin determinades operacions urbanístiques.
Pel que fa al model de ciutat, estem enormement distanciats. Als antípodes. El nostre és un model de ciutat inclusiva, compacta, que facilita la cohesió social, amb mobilitat sostenible i saludable, amb comerç de proximitat, on la iniciativa pública és la que ordena el seu creixement i desenvolupament. El que importa és l’habitabilitat, i no l’aparença ni els brindis al sol, com els que fa Ros amb un POUM que inclou propostes que no sabem ben bé si les veurem mai: un tren urbà que ell diu tramvia (que depèn d’Adif i de Ferrocarrils de la Generalitat), unes les illes verdes interiors (que es faran si volen els constructors de pisos), unes inversions al Centre Històric (que es faran si volen els promotors immobiliaris), una oferta d’habitatge social suficient (tot i que es deixa la necessària inversió pública sota mínims). I així anar fent: un continu brindis al sol a la ciutat de la boira...
Mentre es deixa tot el protagonisme a la iniciativa privada. És clar: a la Paeria, en els darrers anys, les coses s’han fet de tal manera que no hi ha diners per a la inversió pública. Ni lloc per al consens.
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada